"UN PARELL DE GUANTS": Segon Premi, en la Tercera convocatòria del PREMI PARAULA de narrativa breu (UGT de Catalunya)

UN PARELL DE GUANTS     (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

Era un matí lluminós, però el sol no havia tingut temps de fondre del tot la glaçada que l’hivern havia estès per la ciutat. El fred havia esborrat la son de

les cares dels vianants i jo, que em dirigia cap al centre a fer uns encàrrecs, disfrutava d’aquells moments que se’m presentaven com un regal, estimulada per l’esplendor del dia i per l’aire net que recorria els carrers.

Travessant un mercat, em vaig deixar atreure per l’ambient animat i per les aromes de fruita, gra cuit, espècies i pa calent que s’escapaven de les para-

des. La ràdio de l’home que venia cupons dels cecs alegrava amb música la

seva cantarella monòtona. Després, em vaig ficar per un carreró ple de boti-

gues i de gent amunt i avall. Allà ja no hi havia rastre de gebrada i el sol

em venia de cara. Em sentia feliç.

D’un bar minúscul que feia cantonada amb una plaça, sortia un insuperable aroma de cafè que em va envair l’ànima. Intens i bo com cal: capaç de matar els vius i de ressuscitar els morts. Vaig entrar al local, ocupant una taula al costat d’una finestra.

Mentre em servien l’esmorzar vaig netejar el vidre entelat per badar una mica. Llavors vaig veure un home vestit molt pobrament, carregat amb una guitarra, un tamboret plegable i una motxilla molt tronada. Es va instal·lar a l’altra banda del carrer, just al meu davant. Assegut al tamboret i deixant oberta la funda de la guitarra per recollir la bona voluntat dels vianants, va començar a tocar. 

Jo, sense cap interès, em vaig disposar a esmorzar.

Al principi, els sons suaus de la seva guitarra quedaven esmorteïts pel xivarri del carrer; però a poc a poc guanyaven intensitat. Jo procurava concentrar-me en les gestions que havia de fer després, però cada acord que m’arribava acaparava la meva atenció i m’impedia pensar: aquella melodia era tan especial, que ni les ràfegues de vent que se l’enduien de tant en tant podien apagar el seu encant.

Intentava fixar-me en altres sorolls de l’ambient que poguessin anul·lar  o disminuir l’efecte d’aquella música que m’absorbia, perquè volia aprofitar l’estona d’esmorzar per repassar mentalment uns assumptes que devia resoldre aquell matí. Però m’era impossible.

Vaig mirar l’home una mica molesta, però també amb un punt de curiositat.

Em vaig fixar en les seves mans: grosses i cortides, castigades pel fred; però

al mateix temps dotades d’una gran delicadesa al polsar les cordes de la seva guitarra. En acabar aquella tonada es va afanyar a protegir-se-les amb uns guants vells i ratats ja que el fred era molt intens.

El cel tan lluminós al principi, s’anava enfosquint a causa dels núvols que portava el vent. Una ratxa gelada va obrir de cop la porta del bar i es va escolar dins, fent-me estremir, al temps que es divertia fent ballar els paperots i les burilles que arrossegava. Algú va tancar la porta i jo vaig aprofitar aquella pausa per retornar als meus assumptes, però no podia; perquè ja no era solament la música d’aquell personatge la que captava els meus pensaments, sinó també la seva personalitat: un artista, un rodamón; un futur incert, potser anys de misèria, d’incomprensió i de rebuig per part de la societat. Però també la llibertat 

i possiblement una vida plena d’experiències, amb un ampli coneixement del món 

i de la naturalesa humana.

Com que el carrer era molt estret, podia estudiar detalladament els trets d’aquell home, intentant arribar a la seva ànima. L’espiava darrere del vidre entelat, a través de la part que mantenia neta, analitzant els seus gestos i la seva expressió. Per moments, m’avergonyia de la meva tafaneria insistent, però aquella obsessió em dominava.

Aixecant el cap, es va apartar unes grenyes que li feien nosa i vaig veure que els seus ulls irradiaven una gran serenitat; no obstant les seves faccions estaven marcades per una existència tal vegada molt dura. Aquell reflex en la seva mirada i la manera com interpretava la música em demostraven que tenia prou energia per no deixar-se ensorrar per l’adversitat.

Mentre jo rumiava tot paladejant el meu cafè, ell es va desprendre dels seus guants i, agafant la guitarra, va començar una nova tonada, malgrat que el temps anava empitjorant. Per moments, les ràfegues s’enduien la melodia o la retornaven, segons com giraven. La combinació de sons formada per les notes i la remor del vent que bufava cada vegada més fort, era sorprenent, creant una màgia singular.

De cop el músic va deixar de tocar, obligat per l’aire impetuós, i va recollir ràpidament les seves coses, mentre una ventada encara més forta escombrava el carrer i feia remolins al mig de la plaça amb tot el que trobava. Els núvols amenaçaven amb una pluja imminent i l’home, agafant de qualsevol manera tot el que portava, no es va adonar que els guants que s’havia tret abans li queien al terra quan ja se n’anava precipitadament. En veure-ho, vaig sortir a corre-cuita sense pensar en res més, intentant recollir-los, però un cop d’aire se’ls va endur arrossegant-los sobre el paviment, com dos parracs enmig de la pols. Per fi els vaig agafar i, buscant amb la mirada l’home entre la gent apressada, vaig córrer per la plaça en la direcció que m’havia semblat veure’l marxar. De sobte, una ràfega enjogassada va inflar una bossa de plàstic que donava tombs per terra i la va aixecar, encastant-la a la meva cara. Tot traient-me-la del damunt, em vaig aturar, donant ja l’home per perdut.

Immòbil al mig de la plaça, amb els seus guants a les mans, no sabia què fer.

Me’ls vaig mirar bé: eren dues piltrafes de llana gruixuda, molt desgastada per l’ús fins arribar a foradar-se. Eren foscos, d’un color confús, i alguns punts s’havien escorregut. Plens de pols i d’anys de misèria, el seu tacte era aspre, com devia ser el tacte d’aquelles mans que havien protegit.

Jo ja no sentia el fred ni sentia res. Tota la màgia que emanava d’aquell personatge va desaparèixer junt amb ell, deixant un gran buit dintre meu. 

Tan sols conservava el seu record i aquell parell de guants que vaig estrènyer, com hauria volgut estrènyer les mans de l’artista, en agraïment per uns moments inoblidables.

                                     

                                         --------------- 

Ja no l’he vist més.

Un cop trencada la fascinació que exercia sobre mi, m’he anat adonant que aquelles melodies torbadores, combinades amb la meva natural inclinació per

les idees romàntiques, m’havien inspirat la tòpica imatge que solem tenir de les persones que fan vida bohèmia.

Sóc conscient que em vaig deixar portar per un excés d’imaginació a l’intentar endevinar la personalitat del músic, creant-li  un passat i un present potser molt diferents de la realitat. Possiblement no era un home tan excepcional, ni la seva existència tan interessant; sinó una persona normal a qui les circumstàncies havien conduït a una vida precària. Això sí, amb un do extraordinari per la música.

Havent obert els ulls he pogut posar les coses al seu lloc; i la buidor que en un principi m’havia deixat la seva absència s’ha convertit en alliberament. Ara ja sóc capaç de pensar, tot llençant ben lluny els seus guants:

“Au vés, rodamón! Camina amb llibertat. Empaita els teus somnis, si en tens. Segueix creant il·lusió amb la teva música embruixada. Tal vegada et veuré algun dia i em tornaràs a seduir…, si em deixo.”

                              

                                 (Copyright: Rosa Maria Camps Ramos)

ÀNGELA

àngela 

                               (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

Vigília de Reis. Gairebé al migdia, em trobava al centre de la gran ciutat. Enmig d’una colla de gent que emergia apressada de la boca del metro, vaig distingir una dona gran que semblava desorientada, deixant-se portar com per inèrcia pels que empenyien per acabar de sortir, fins que va quedar parada al mig de la vorera, quan tothom es començava a dispersar. Sols alguns turistes s’encantaven a la sortida, potser enlluernats pel sol brillant o per la bellesa de l’entorn urbà.

Em vaig apropar a la senyora al veure-la tan perduda, i ella, indecisa, es va dirigir a mi dient que volia anar a casa seva i no sabia el camí. Gesticulava amb els braços, indicant-me una zona bastant àmplia on deia que hi havia el seu carrer, del qual no recordava el nom. Davant la seva impotència i fragilitat, vaig decidir acompanyar-la jo mateixa, pensant que quan arribéssim al barri que ella m’havia indicat amb els seus gestos, tal vegada aniria recordant llocs i detalls fins arribar a casa seva o bé reconeixeria alguna persona que ens hi guiés. Tot marxant, li anava fent preguntes, veient que fins i tot havia oblidat el seu nom.

Ens vam endinsar en un nucli de carrerons del barri antic, però seguia sense identificar cap lloc ni cap persona. Més endavant, va començar a recordar alguns detalls, però ja era l’hora de dinar i no hi havia gent ni botigues obertes  per preguntar. Al final d’un carrer, va distingir una placeta arbrada amb una font al mig i va alleugerir el pas. En un dels edificis, a la banda del sol, hi havia l’aparador d’un taller d’orfebreria amb unes peces de gran bellesa artística: veritables filigranes de plata i or. Decidida, va obrir la porta  i, al punt, d’allà dins, va sortir un crit estrident, una veu esquerdada i potent que em va espantar, i fins i tot els coloms de la plaça es van esverar: “Àngela !!!”

Al sentir el seu nom, la mirada de la dona es va transformar, i també l’expressió del seu rostre. Va ser com si una guspira d’algun record profund recobrat naixés als seus ulls: talment com si es despertés d’una letargia mental al recuperar la seva identitat. Crec que en aquell moment, les peces disperses de la seva memòria es van unir en un encaix perfecte.

-Àngela...? –li vaig preguntar. I ella, timidament, amb un somriure, va assentir lleument amb el cap.

Dins d’una gran gàbia davant d’una finestra, un lloro aletejava i continuava pronunciant el nom de la senyora, enmig d’una xerrameca incomprensible.  “Hola maco…” 
–digué l’Àngela.

D’una porta del fons, va aparèixer un home jove, prematurament envellit i demacrat, que es va alegrar molt de veure-la: “Gràcies a Déu, mare! Ara m’he adonat que no eres a casa i sortia a buscar-te”. –I la va atreure cap a ell per fer-li un petó. En aquell instant vaig notar un lleu gest de desgrat en l’expressió de l’Àngela, i em vaig adonar de seguida d’una lleugera pudor d’alcohol que va venir cap a mi, com una alenada provinent d’aquell home.

-Fill…, -va mormolar ella, sense poder afegir res més.

El jove em va saludar i em va mirar com interrogant-me, llavors li vaig explicar tot el que havia passat. Ell, molt preocupat, deia a la seva mare que si volia sortir, ja l’acompanyarien ell o la Mari –la seva dona- com sempre feien, o alguna amiga. El fill em va explicar que entre ells dos la cuidaven, però que la seva esposa havia anat al poble dels seus pares a passar un parell de dies. I em va advertir: “La mare té alguns moments en què la seva memòria no li respon, i queda aturada, sense saber què fer ni on anar.”

Quan l’orfebre ens va deixar soles, l’Àngela em va demanar que l’acompanyés al seu pis, sobre el taller. Semblava neguitosa i va deixar anar el dolor que duia a dins, lliurant-me la seva tristesa, a mi, una estranya, com si per aquesta circumstància li fos més fàcil desfogar-se. A vegades, no sé per què, ens sentim més disposats a vessar el nostre interior a algunes persones desconegudes, que no pas als qui ens són més propers. Potser per vergonya.

-Fa temps que l’Esteve, el meu fill, no rutlla, no viu… La Mari i jo intentem ajudar-lo però, per ara, no podem. En lloc de buscar solucions als seus problemes, s’acovardeix i confia dissoldre’ls en alcohol, per no veure’ls, per alliberar-se’n i no haver-s’hi d’enfrontar. Està tan atrapat per la seva addicció que, quan beu, no distingeix els barrots de la seva presó; llavors se sent lliure i es deixa endur per quimeres que enganyen els seus sentits i el seu enteniment: somnis construïts sobre una base falsa que s’esfondra després, precipitant-lo a l’abisme amb les seves fantasies. I un cop al fons… torna el desig, cada vegada més fort quant més avall cau.  I, apa! Tornem-hi! A beure, a beure altra vegada!!

“Sempre diu que controla la beguda i que la deixarà quan vulgui perquè no hi està enganxat. Però hi torna a caure… No admet que desitja l’alcohol; que n’és addicte!  D’aquesta manera va rodolant per la vida…

“A temporades ha de deixar de treballar perquè amb les mans tremoloses i el cervell tèrbol, no és capaç de fer les filigranes meravelloses per les quals era distingit com un dels millors artistes orfebres de la ciutat.

“Abans era un noi despert, responsable i alegre. Ara s’arrossega per la vida convertit en la seva pròpia caricatura.

“Imagina’t un exemple: un peix en una peixera tancada dins d’una gàbia. El peix veu els barrots de la gàbia, però no s’adona del vidre de la peixera per la seva transparència.

“Envoltat de reixes, se sent presoner i angoixat, i desitja intensament recobrar la llibertat perduda.

“Llavors, algú treu la peixera de dins de la gàbia, i el peix, que ja no veu els barrots que l’encerclaven, es creu lliure. Ja no ha de nedar més en cercles limitats. “Sóc lliure!!!”  pensa. I en un rampell de felicitat, agafa embranzida, tira pel dret a tota velocitat i… Bam!!!

“El pobre peix no  s’havia adonat que continuava dins d’una presó; però aquesta encara més ferma i terrible que la gàbia, perquè no es veu.

“Molts es donen la gran patacada, com el peix; altres, com el meu fill, entre caigudes i remuntades, segueixen donant voltes tota la vida dins la seva peixera, creient-se lliures”.

-És un cercle viciós –vaig dir jo, fortament impressionada-. Cal trencar-lo per sortir-ne. Saltar fora de la peixera! És difícil, però no impossible. El més important és que quan el seu fill creu que els barrots de la seva gàbia de problemes han desaparegut, sàpiga que és només per efecte de l’alcohol. Ha de ser capaç de percebre que segueix sent presoner, a més, de la seva addicció, que és la presó de vidre que ell no veu, i que per això el té ben atrapat: cal que vegi i admeti que és alcohòlic.

“Tant de bo s’adoni del món meravellós que hi ha més enllà de les terribles parets invisibles de la seva peixera i desitgi fer el gran salt cap a la veritable llibertat!”

L’Àngela em va mirar amb esperança i afegí: “Aquest seria un bon principi; aleshores li caldrà molta força de voluntat i deixar-se ajudar. Un cop fora, si és prou valent, serà capaç de fer front a les dificultats de la vida amb la ment serena. Només lliure de l’alcohol ho podrà fer”.

La dona estava fatigada; però per uns moments em va semblar que alguna idea il·luminava els seus ulls quan em va dir, somrient: “Et vull demanar un favor. Però que sigui el nostre secret”. Tot seguit, es va posar a remenar en un calaix i en va treure un sobre i un full de paper de carta, que va aplanar delicadament sobre la taula i, concentrant-se com si en allò li anés la vida, començà a escriure. Em va dir que només demanava un desig. El seu gran desig.

“Però… a qui?” –pensava jo. Per delicadesa no li vaig preguntar de què es tractava el seu anhel, però ja m’ho imaginava.

Al cap d’una estona em va mostrar la carta, ja acabada i signada: tant el text com la firma eren completament il·legibles. Pel seguit de signes estranys,  ratlles i gargots sense sentit, vaig pensar que l’Àngela no sabia escriure o que, tal vegada, ho havia oblidat. Jo, respectuosa, no vaig dir res, però ella, com endevinant la meva sorpresa, em surt: “La meva lletra és una mica mal feta, però els Reis ja l’entendran, ja…”

-Els Reis?

-Sí… Vull entregar la carta jo mateixa al Rei Gaspar, avui, a la Cavalcada. La hi vull donar a la mà. Necessito que m’hi acompanyis… Ho faràs? …És el favor que et demano.

                                                         

                              * * * * * * * * * * *

Al vespre, l’Àngela i jo vam arribar al lloc per on tenia de passar la cavalcada. El més difícil no era escolar-se entre la multitud per arribar a primera fila, sinó traspassar el límit controlat per la guàrdia urbana i acostar-se a la comitiva. Però el pitjor de tot era, un cop a dins, atansar-se al Rei Gaspar i atreure la seva atenció per donar-li la carta. Jo estava morta de vergonya pensant que em tocaria fer el numeret davant de tothom. No sabia si me’n sentiria capaç. Aterrida, escoltava tambors i trompetes que anunciaven la proximitat de Ses Majestats. Un Àngel ple de bellesa va aparèixer per sobre dels caps del públic, damunt d’un pedestal, lluint ales de purpurina i precedit d’una magnífica  i resplendent Estrella de Nadal.

Pluja de caramels… Salts i cridòria dels infants –i dels no tan infants-. Mans palpant el terra, llestes per agafar els caramels d’entre els peus de la gent.  Passa el Rei Melcior…

“El següent serà el Rei Gaspar… -pensava jo-. Ja em veig a la comissaria…” 

Quan el vaig tenir al davant, gallard i somrient sobre el seu cavall, em vaig quedar petrificada, sense poder donar ni un pas vers ell per acompanyar l’Àngela.  Però, ella sola es va deixar anar del meu braç i, tota decidida,  exhibint la seva carta, s’hi va atansar atraient la seva atenció, sense fer cas de la sorpresa de públic i patges reials, ni de les riallades de les criatures. Per sort, en aquell moment, no hi havia cap guàrdia pels voltants.

El Rei Gaspar, en veure l’Àngela, va aturar el cavall. Se la va mirar amb una expressió molt amable, amb tendresa als ulls, tot acotant-se perquè ella pogués arribar-hi per donar-li la carta. Li va besar la mà, com un cavaller besa la mà d’una dama.

Amb  veu engolada per l’emoció l’Àngela va gosar dir: “Gràcies”.

El Rei,  però, li replicà: “Gràcies a vostè, Àngela; perquè és gràcies a la il·lusió i a la confiança dels infants i  de persones de fe, com vostè, que nosaltres, els Reis Mags d’Orient, seguim existint”.

                                                

                              * * * * * * * * * * *

“El Rei sap el seu nom!” –em repetia a mi mateixa amb sorpresa, quan tornàvem a casa.

-El Rei sap el seu nom -vaig dir a l’anciana.

-És clar! -va respondre ella, de la manera més natural.

                                                                  

                                   * * * * * * * * * * *

Després es van succeir mesos i mesos d’angoixa i d’esforç al si de la família de l’Àngela; tant pel problema del seu fill, com per ella, que semblava refugiar-se inconscientment en les seves illes d’oblit, potser per no defallir.

Jo la visitava sempre que podia.

Un dia em truca i diu, amb la veu trencada per l’emoció: “L’Esteve ha acceptat començar un tractament en un centre de rehabilitació per alcohòlics: està disposat a sortir de la peixera! Vol fer el gran salt !!  El Rei Gaspar m’ha concedit el meu gran desig !!”

Vaig experimentar una gran alegria amb la felicitat de l’Àngela i al veure que per fi l’esperança s’instal·lava a la seva llar.

Al moment em va venir un pensament: “Com és possible, si la carta al Rei no s’entenia en absolut?”

És clar que, de la mateixa manera que Sa Majestat sabia el nom de l’Àngela, als Reis Mags no els cal la bona lletra per entendre els desitjos del cor.

            

                    (COPYRIGHT: ROSA MARIA CAMPS RAMOS)