"UN PARELL DE GUANTS": Segon Premi, en la Tercera convocatòria del PREMI PARAULA de narrativa breu (UGT de Catalunya)

UN PARELL DE GUANTS     (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

Era un matí lluminós, però el sol no havia tingut temps de fondre del tot la glaçada que l’hivern havia estès per la ciutat. El fred havia esborrat la son de

les cares dels vianants i jo, que em dirigia cap al centre a fer uns encàrrecs, disfrutava d’aquells moments que se’m presentaven com un regal, estimulada per l’esplendor del dia i per l’aire net que recorria els carrers.

Travessant un mercat, em vaig deixar atreure per l’ambient animat i per les aromes de fruita, gra cuit, espècies i pa calent que s’escapaven de les para-

des. La ràdio de l’home que venia cupons dels cecs alegrava amb música la

seva cantarella monòtona. Després, em vaig ficar per un carreró ple de boti-

gues i de gent amunt i avall. Allà ja no hi havia rastre de gebrada i el sol

em venia de cara. Em sentia feliç.

D’un bar minúscul que feia cantonada amb una plaça, sortia un insuperable aroma de cafè que em va envair l’ànima. Intens i bo com cal: capaç de matar els vius i de ressuscitar els morts. Vaig entrar al local, ocupant una taula al costat d’una finestra.

Mentre em servien l’esmorzar vaig netejar el vidre entelat per badar una mica. Llavors vaig veure un home vestit molt pobrament, carregat amb una guitarra, un tamboret plegable i una motxilla molt tronada. Es va instal·lar a l’altra banda del carrer, just al meu davant. Assegut al tamboret i deixant oberta la funda de la guitarra per recollir la bona voluntat dels vianants, va començar a tocar. 

Jo, sense cap interès, em vaig disposar a esmorzar.

Al principi, els sons suaus de la seva guitarra quedaven esmorteïts pel xivarri del carrer; però a poc a poc guanyaven intensitat. Jo procurava concentrar-me en les gestions que havia de fer després, però cada acord que m’arribava acaparava la meva atenció i m’impedia pensar: aquella melodia era tan especial, que ni les ràfegues de vent que se l’enduien de tant en tant podien apagar el seu encant.

Intentava fixar-me en altres sorolls de l’ambient que poguessin anul·lar  o disminuir l’efecte d’aquella música que m’absorbia, perquè volia aprofitar l’estona d’esmorzar per repassar mentalment uns assumptes que devia resoldre aquell matí. Però m’era impossible.

Vaig mirar l’home una mica molesta, però també amb un punt de curiositat.

Em vaig fixar en les seves mans: grosses i cortides, castigades pel fred; però

al mateix temps dotades d’una gran delicadesa al polsar les cordes de la seva guitarra. En acabar aquella tonada es va afanyar a protegir-se-les amb uns guants vells i ratats ja que el fred era molt intens.

El cel tan lluminós al principi, s’anava enfosquint a causa dels núvols que portava el vent. Una ratxa gelada va obrir de cop la porta del bar i es va escolar dins, fent-me estremir, al temps que es divertia fent ballar els paperots i les burilles que arrossegava. Algú va tancar la porta i jo vaig aprofitar aquella pausa per retornar als meus assumptes, però no podia; perquè ja no era solament la música d’aquell personatge la que captava els meus pensaments, sinó també la seva personalitat: un artista, un rodamón; un futur incert, potser anys de misèria, d’incomprensió i de rebuig per part de la societat. Però també la llibertat 

i possiblement una vida plena d’experiències, amb un ampli coneixement del món 

i de la naturalesa humana.

Com que el carrer era molt estret, podia estudiar detalladament els trets d’aquell home, intentant arribar a la seva ànima. L’espiava darrere del vidre entelat, a través de la part que mantenia neta, analitzant els seus gestos i la seva expressió. Per moments, m’avergonyia de la meva tafaneria insistent, però aquella obsessió em dominava.

Aixecant el cap, es va apartar unes grenyes que li feien nosa i vaig veure que els seus ulls irradiaven una gran serenitat; no obstant les seves faccions estaven marcades per una existència tal vegada molt dura. Aquell reflex en la seva mirada i la manera com interpretava la música em demostraven que tenia prou energia per no deixar-se ensorrar per l’adversitat.

Mentre jo rumiava tot paladejant el meu cafè, ell es va desprendre dels seus guants i, agafant la guitarra, va començar una nova tonada, malgrat que el temps anava empitjorant. Per moments, les ràfegues s’enduien la melodia o la retornaven, segons com giraven. La combinació de sons formada per les notes i la remor del vent que bufava cada vegada més fort, era sorprenent, creant una màgia singular.

De cop el músic va deixar de tocar, obligat per l’aire impetuós, i va recollir ràpidament les seves coses, mentre una ventada encara més forta escombrava el carrer i feia remolins al mig de la plaça amb tot el que trobava. Els núvols amenaçaven amb una pluja imminent i l’home, agafant de qualsevol manera tot el que portava, no es va adonar que els guants que s’havia tret abans li queien al terra quan ja se n’anava precipitadament. En veure-ho, vaig sortir a corre-cuita sense pensar en res més, intentant recollir-los, però un cop d’aire se’ls va endur arrossegant-los sobre el paviment, com dos parracs enmig de la pols. Per fi els vaig agafar i, buscant amb la mirada l’home entre la gent apressada, vaig córrer per la plaça en la direcció que m’havia semblat veure’l marxar. De sobte, una ràfega enjogassada va inflar una bossa de plàstic que donava tombs per terra i la va aixecar, encastant-la a la meva cara. Tot traient-me-la del damunt, em vaig aturar, donant ja l’home per perdut.

Immòbil al mig de la plaça, amb els seus guants a les mans, no sabia què fer.

Me’ls vaig mirar bé: eren dues piltrafes de llana gruixuda, molt desgastada per l’ús fins arribar a foradar-se. Eren foscos, d’un color confús, i alguns punts s’havien escorregut. Plens de pols i d’anys de misèria, el seu tacte era aspre, com devia ser el tacte d’aquelles mans que havien protegit.

Jo ja no sentia el fred ni sentia res. Tota la màgia que emanava d’aquell personatge va desaparèixer junt amb ell, deixant un gran buit dintre meu. 

Tan sols conservava el seu record i aquell parell de guants que vaig estrènyer, com hauria volgut estrènyer les mans de l’artista, en agraïment per uns moments inoblidables.

                                     

                                         --------------- 

Ja no l’he vist més.

Un cop trencada la fascinació que exercia sobre mi, m’he anat adonant que aquelles melodies torbadores, combinades amb la meva natural inclinació per

les idees romàntiques, m’havien inspirat la tòpica imatge que solem tenir de les persones que fan vida bohèmia.

Sóc conscient que em vaig deixar portar per un excés d’imaginació a l’intentar endevinar la personalitat del músic, creant-li  un passat i un present potser molt diferents de la realitat. Possiblement no era un home tan excepcional, ni la seva existència tan interessant; sinó una persona normal a qui les circumstàncies havien conduït a una vida precària. Això sí, amb un do extraordinari per la música.

Havent obert els ulls he pogut posar les coses al seu lloc; i la buidor que en un principi m’havia deixat la seva absència s’ha convertit en alliberament. Ara ja sóc capaç de pensar, tot llençant ben lluny els seus guants:

“Au vés, rodamón! Camina amb llibertat. Empaita els teus somnis, si en tens. Segueix creant il·lusió amb la teva música embruixada. Tal vegada et veuré algun dia i em tornaràs a seduir…, si em deixo.”

                              

                                 (Copyright: Rosa Maria Camps Ramos)