EN UN RACÓ DE LA MUNTANYA

EN UN RACÓ DE LA MUNTANYA       (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

Imagina que et trobes en una zona boscosa d’un massís muntanyós esplèndit, a ple estiu. Els pins, alts i resinosos, suporten l’embestida del sol i l’aire escampa arreu la seva aroma penetrant. D’entre els sons diversos que omplen el bosc, destaca el rondineig continu i llunyà d’una motoreta que enfila penosament una carretera estreta i costeruda. A mesura que s’acosta, el soroll del motor es fa més molest i trenca l’harmonia dels altres sons de l’entorn.

L’ombra del motorista es projecta sobre l’asfalt calent dibuixant una silueta airosa, amb unes “rastes” que li surten del casc. Corba rera corba, el noi intenta competir amb el soroll atordidor del motor xiulant alegrament. A on va l’Enric, tan content?

Enamorat de la naturalesa com és, avui dissabte, fa una escapada per gaudir-ne a ple i explorar un racó del massís on hi ha una font amagada.

La pujada no s’acaba mai, i el xicot s’arrapa fort al manillar per resistir les sotragades que no pot evitar degut als clots de la calçada. Amb prou feines aguanta l’escalfor de l’ambient, que ara ja li comença a produir mal de cap. Assedegat com està, no té altra dèria en aquest moment que arribar a aquell paratge fresc, protegit d’aquesta calda que l’aplana, on podrà beure i refrescar-se en l’aigua de la font.

Passat un revolt, para en un marge per seguir a peu i, després de deixar la motocicleta i el casc encadenats a un arbre, carrega la motxilla i tira pel dret, endinsant-se en la pineda. L’Enric camina immers en la fragància de resina i pinassa, fent cruixir al seu pas pinyes i branques resseques que s’han desprès. Dins l’espessor, evita com pot les urpades del ramatge més baix, sec i pelat, que s’entrellaça dificultant la seva marxa. El cant persistent de les cigales accentua encara més la sensació de xafogor.

Se li fa difícil suportar el mal de cap i la set, però ha d’abandonar l’ombra protectora dels arbres per travessar un pedregar on el sol el castiga de valent; i el noi el sent, implacable, sobre el cap  i el clatell, augmentant el seu malestar.

Encara falta un bon tros de camí al descobert, quan veu, abandonat entre les pedres, un paraigua de pastor. “Descomunal! –pensa, exagerant-. És polsós i atrotinat, però em servirà”. I l’estén, protegint-se del sol.

Per fi arriba al terme de la clariana, al punt on el terreny devalla i comença el camí de la baixada que ha de seguir. L’Enric s’atura vora el desnivell i, des d’aquella alçada, contempla el panorama esplèndit: molt per sota seu, la gran extensió de bosc creix seguint el pendent de la muntanya i cobrint els vessants de tot el massís. A baix de tot, el vent recorre la fondalada, resseguint la vall sinuosa com una serp invisible. La seva presència es manifesta tan sols pel suau balanceig de la vegetació del fons i per la seva remor contínua a través del fullatge, la qual accentua la sensació d’immensitat i de misteri que emana de tot aquell paratge. De tant en tant, el crit estrident d’alguna gralla ressona en els espadats de roca nua que sobresurten de la verdor.

Respira profundament, plega el paraigua i continua. A mesura que baixa pel corriol de la font, cada vegada més encaixonat en un replec de la muntanya, la vegetació es va espessint. La presència del boix es fa evident en l’aire fresc de l’obaga i l’acompanya fins a la roca plana on acaba el sender: ja ha arribat.

Però a la set i al malestar que arrossega, se’ls ajunta una desagradable sorpresa: la font no raja. I la concavitat formada a la pedra on cau l’aigua que brota de la deu, normalment ocupada per un bassal ample i poc profund, té el fons ple de fang ressec i esquerdat. No obstant, la verdor que la rodeja demostra que hi ha filtracions d’aigua que impregnen el subsòl i mantenen les arrels humides.

Fatigat, es descarrega la motxilla i s’ajeu allà mateix, sobre el llot endurit i erm, abandonant-se al repòs, amb una mà descansant sobre el paraigua, plegat al seu costat.

De sobte, nota un lleu moviment sota la mà, però, endormiscat com està, no té esma per enretirar-la del paraigua; i el moviment s’accentua, com si dins d’aquell objecte vulgar hi hagués una força que intentés deslliurar-se del pes que s’hi repenja. L’Enric obre els ulls espantat, apartant el braç rapidament i veient com els plecs de la roba del paraigua, d’un negre descolorit, s’agiten talment com si amaguessin un ésser viu que pugnés per sortir. “S’hi ha ficat algun animal” –pensa, alleujat. Però el moviment es fa més enèrgic, al temps que el paraigua es va engrandint fins assolir el tamany d’una persona, i la seva roba ordinària es transforma a poc a poc en un embolcall negre, suau i tènue, que la brisa fa moure al voltant del cos d’una dona; alhora que del mànec corbat de fusta, brut i deslluït, sorgeix lentament el rostre simpàtic i rialler d’una noia: “La fada de la font” –es diu el pobre nano, deixant-se arrossegar pel seu deliri. Els cabells llarguíssims de la dona es passegen per la cara pàl·lida de l’Enric, fent-lo estremir.

El nostre amic se sent com si estés embriac i fos testimoni d’una visió embruixada; i es deixa vèncer per la màgia que va calant la seva ànima.

La dama se’l mira, tot allunyant-se d’ell i, en un instant, la seva figura etèria s’esfuma dins la boca de la font.

L’Enric intenta seguir-la quasi trastornat, tot i sabent que potser embogirà o morirà com quasi tots els que es deixen seduir pels esperits de les fonts i dels gorgs. Malgrat el terror que experimenta, ja no té ànim per fer-se enrera.

“Potser no és malvada… -vol creure el pobre nano-. Hi ha esperits bons també…” 

Però aquell ésser és com l’aranya que entortolliga la presa amb la seva teranyina enganxosa, abans de matar-la. L’aranya –la fada-, subtilment, va tibant els fils imaginaris que subjecten la voluntat de l’Enric, i ell es deixa conduir de bon grat.

El jove entra a la font per un forat obert a la paret de roca, a poca alçada de terra, que dóna directament a un pou molt ample i no excessivament profund. Allà ha caigut, encegat, seguint la noia; però queda il·lès, tan sols una mica adolorit.

No la veu enlloc. La claror que penetra per l’obertura, suspesa per damunt del seu cap, il·lumina un clot ple d’aigua fresca i clara, en un racó. Mentre la busca amb deliri en la penombra, un seguit de minúscules bombolles, quasi imperceptibles, pugen del fons insondable de l’aiguaneix. Allà endevina la seva presència i s’hi acosta, quedant extasiat, sense adonar-se que una remor subterrània, llunyana al principi, s’aproxima i s’intensifica, al temps que el bombolleig augmenta gradualment fins a esclatar en un sortidor impetuós que el llença enrera. L’aigua sorgeix a borbollons del fons, cobrint el xicot i fent-lo anar de quaslevol manera.

El jove, astorat, nota la proximitat torbadora de la fada i s’hi abraça desesperadament. La turbulència de l’aigua els fa girar, entortolligant-los amb l’embolcall de gasa d’ella i els seus llarguíssims cabells.

La fetillera riu i s’arrapa fort al noi, arrosegant-lo pou avall. En la seva ofuscació, l’Enric no adverteix les males intencions de la seva estimada i solament lluita per afluixar l’abraçada asfixiant, però sense desfer-se’n, per no perdre-la en els remolins. Pugna per sortir amb la noia d’aquell pou, però està tan cec que no s’adona que, per sortir-ne, ha de fugir d’ella.

El xicot aguanta la respiració amb totes les seves forces; i quan la falta d’aire se li fa quasi insuportable, un raig de claredat mental, potser la que alguns diuen que se’ns atorga instants abans de morir, fon gradualment les boires que li enterboleixen l’enteniment, i la raó s’imposa a l’encanteri, desfent-lo:  en breus moments, el jove adverteix que el rostre de la dama ja quasi no es distingeix; de la seva mirada magnetitzant tan sols en queda un lleu espurneig que desapareix, confós amb el bombolleig de l’aigua; el seu somriure burleta esdevé una ganyota, difuminant-se sota el nas que es va convertint en un mànec corb de fusta. A mesura que les formes del paraigua es fan més evidents i tangibles, els braços i dits de la dona aferrats al noi com urpes de rapinyaire, afluixen la seva abraçada i s’allarguen i s’aprimen com barnilles punxegudes; el cos de la fada es va esvaint, i el magnífic embolcall de gasa que el cobria s’ha transformat ja en la roba ordinària d’aquell objecte rònec, que mou sense gràcia els seus plecs amb l’agitació de l’aigua.

La transformació ha durat tan sols uns instants i, al final, l’Enric es troba abraçat a aquell paraigua vell i tronat, en una ridícula dansa aquàtica. I amb tota la fúria rebel del que es nega a sucumbir, reacciona i se’n desfà sense miraments, intentant pujar per assolir la sortida i respirar.

Quasi sense forces, el pobre nano ja s’abandona al corrent que el fa ballar com vol, amb la por de topar contra les parets. Però quan se sent al llindar de l’asfíxia, nota l’atracció d’un remolí que el tiba cap a la claror, cap a la sortida. I a l’instant, se sent projectat a l’exterior, veient com el torrent es dispersa rapidament.

I allà queda estès l’Enric, sense coneixement, deixat anar com un ninot.

                                                *******

Quan obre els ulls, respira a fons; nota que l’aire és lleuger i sa: aquella presència torbadora ha desaparegut. Se sent fort, viu, alegre, com abans.

Ara l’Enric xiula feliç, camí de retorn a casa seva. Per fi ja ha arribat!

Allà baix, en el paratge llunyà de la font, queda el paraigua obert, estavellat contra un arbre amb la roba esparracada. Les vuit barnilles semblen fortament arrapades a les branques… talment com una aranya.

                           (Copyright: Rosa Maria Camps Ramos)