MONTSERRAT

dimarts, 6 de gener del 2015

ÀNGELA


àngela 

                               (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

Vigília de Reis. Gairebé al migdia, em trobava al centre de la gran ciutat. Enmig d’una colla de gent que emergia apressada de la boca del metro, vaig distingir una dona gran que semblava desorientada, deixant-se portar com per inèrcia pels que empenyien per acabar de sortir, fins que va quedar parada al mig de la vorera, quan tothom es començava a dispersar. Sols alguns turistes s’encantaven a la sortida, potser enlluernats pel sol brillant o per la bellesa de l’entorn urbà.

Em vaig apropar a la senyora al veure-la tan perduda, i ella, indecisa, es va dirigir a mi dient que volia anar a casa seva i no sabia el camí. Gesticulava amb els braços, indicant-me una zona bastant àmplia on deia que hi havia el seu carrer, del qual no recordava el nom. Davant la seva impotència i fragilitat, vaig decidir acompanyar-la jo mateixa, pensant que quan arribéssim al barri que ella m’havia indicat amb els seus gestos, tal vegada aniria recordant llocs i detalls fins arribar a casa seva o bé reconeixeria alguna persona que ens hi guiés. Tot marxant, li anava fent preguntes, veient que fins i tot havia oblidat el seu nom.

Ens vam endinsar en un nucli de carrerons del barri antic, però seguia sense identificar cap lloc ni cap persona. Més endavant, va començar a recordar alguns detalls, però ja era l’hora de dinar i no hi havia gent ni botigues obertes  per preguntar. Al final d’un carrer, va distingir una placeta arbrada amb una font al mig i va alleugerir el pas. En un dels edificis, a la banda del sol, hi havia l’aparador d’un taller d’orfebreria amb unes peces de gran bellesa artística: veritables filigranes de plata i or. Decidida, va obrir la porta  i, al punt, d’allà dins, va sortir un crit estrident, una veu esquerdada i potent que em va espantar, i fins i tot els coloms de la plaça es van esverar: “Àngela !!!”

Al sentir el seu nom, la mirada de la dona es va transformar, i també l’expressió del seu rostre. Va ser com si una guspira d’algun record profund recobrat naixés als seus ulls: talment com si es despertés d’una letargia mental al recuperar la seva identitat. Crec que en aquell moment, les peces disperses de la seva memòria es van unir en un encaix perfecte.
-Àngela...? –li vaig preguntar. I ella, timidament, amb un somriure, va assentir lleument amb el cap.



Dins d’una gran gàbia davant d’una finestra, un lloro aletejava i continuava pronunciant el nom de la senyora, enmig d’una xerrameca incomprensible.  “Hola maco…” 
–digué l’Àngela.

D’una porta del fons, va aparèixer un home jove, prematurament envellit i demacrat, que es va alegrar molt de veure-la: “Gràcies a Déu, mare! Ara m’he adonat que no eres a casa i sortia a buscar-te”. –I la va atreure cap a ell per fer-li un petó. En aquell instant vaig notar un lleu gest de desgrat en l’expressió de l’Àngela, i em vaig adonar de seguida d’una lleugera pudor d’alcohol que va venir cap a mi, com una alenada provinent d’aquell home.

-Fill…, -va mormolar ella, sense poder afegir res més.

El jove em va saludar i em va mirar com interrogant-me, llavors li vaig explicar tot el que havia passat. Ell, molt preocupat, deia a la seva mare que si volia sortir, ja l’acompanyarien ell o la Mari –la seva dona- com sempre feien, o alguna amiga. El fill em va explicar que entre ells dos la cuidaven, però que la seva esposa havia anat al poble dels seus pares a passar un parell de dies. I em va advertir: “La mare té alguns moments en què la seva memòria no li respon, i queda aturada, sense saber què fer ni on anar.”

Quan l’orfebre ens va deixar soles, l’Àngela em va demanar que l’acompanyés al seu pis, sobre el taller. Semblava neguitosa i va deixar anar el dolor que duia a dins, lliurant-me la seva tristesa, a mi, una estranya, com si per aquesta circumstància li fos més fàcil desfogar-se. A vegades, no sé per què, ens sentim més disposats a vessar el nostre interior a algunes persones desconegudes, que no pas als qui ens són més propers. Potser per vergonya.

-Fa temps que l’Esteve, el meu fill, no rutlla, no viu… La Mari i jo intentem ajudar-lo però, per ara, no podem. En lloc de buscar solucions als seus problemes, s’acovardeix i confia dissoldre’ls en alcohol, per no veure’ls, per alliberar-se’n i no haver-s’hi d’enfrontar. Està tan atrapat per la seva addicció que, quan beu, no distingeix els barrots de la seva presó; llavors se sent lliure i es deixa endur per quimeres que enganyen els seus sentits i el seu enteniment: somnis construïts sobre una base falsa que s’esfondra després, precipitant-lo a l’abisme amb les seves fantasies. I un cop al fons… torna el desig, cada vegada més fort quant més avall cau.  I, apa! Tornem-hi! A beure, a beure altra vegada!!

“Sempre diu que controla la beguda i que la deixarà quan vulgui perquè no hi està enganxat. Però hi torna a caure… No admet que desitja l’alcohol; que n’és addicte!  D’aquesta manera va rodolant per la vida…

“A temporades ha de deixar de treballar perquè amb les mans tremoloses i el cervell tèrbol, no és capaç de fer les filigranes meravelloses per les quals era distingit com un dels millors artistes orfebres de la ciutat.

“Abans era un noi despert, responsable i alegre. Ara s’arrossega per la vida convertit en la seva pròpia caricatura.

“Imagina’t un exemple: un peix en una peixera tancada dins d’una gàbia. El peix veu els barrots de la gàbia, però no s’adona del vidre de la peixera per la seva transparència.

“Envoltat de reixes, se sent presoner i angoixat, i desitja intensament recobrar la llibertat perduda.

“Llavors, algú treu la peixera de dins de la gàbia, i el peix, que ja no veu els barrots que l’encerclaven, es creu lliure. Ja no ha de nedar més en cercles limitats. “Sóc lliure!!!”  pensa. I en un rampell de felicitat, agafa embranzida, tira pel dret a tota velocitat i… Bam!!!

“El pobre peix no  s’havia adonat que continuava dins d’una presó; però aquesta encara més ferma i terrible que la gàbia, perquè no es veu.

“Molts es donen la gran patacada, com el peix; altres, com el meu fill, entre caigudes i remuntades, segueixen donant voltes tota la vida dins la seva peixera, creient-se lliures”.

-És un cercle viciós –vaig dir jo, fortament impressionada-. Cal trencar-lo per sortir-ne. Saltar fora de la peixera! És difícil, però no impossible. El més important és que quan el seu fill creu que els barrots de la seva gàbia de problemes han desaparegut, sàpiga que és només per efecte de l’alcohol. Ha de ser capaç de percebre que segueix sent presoner, a més, de la seva addicció, que és la presó de vidre que ell no veu, i que per això el té ben atrapat: cal que vegi i admeti que és alcohòlic.

“Tant de bo s’adoni del món meravellós que hi ha més enllà de les terribles parets invisibles de la seva peixera i desitgi fer el gran salt cap a la veritable llibertat!”

L’Àngela em va mirar amb esperança i afegí: “Aquest seria un bon principi; aleshores li caldrà molta força de voluntat i deixar-se ajudar. Un cop fora, si és prou valent, serà capaç de fer front a les dificultats de la vida amb la ment serena. Només lliure de l’alcohol ho podrà fer”.

La dona estava fatigada; però per uns moments em va semblar que alguna idea il·luminava els seus ulls quan em va dir, somrient: “Et vull demanar un favor. Però que sigui el nostre secret”. Tot seguit, es va posar a remenar en un calaix i en va treure un sobre i un full de paper de carta, que va aplanar delicadament sobre la taula i, concentrant-se com si en allò li anés la vida, començà a escriure. Em va dir que només demanava un desig. El seu gran desig.

“Però… a qui?” –pensava jo. Per delicadesa no li vaig preguntar de què es tractava el seu anhel, però ja m’ho imaginava.

Al cap d’una estona em va mostrar la carta, ja acabada i signada: tant el text com la firma eren completament il·legibles. Pel seguit de signes estranys,  ratlles i gargots sense sentit, vaig pensar que l’Àngela no sabia escriure o que, tal vegada, ho havia oblidat. Jo, respectuosa, no vaig dir res, però ella, com endevinant la meva sorpresa, em surt: “La meva lletra és una mica mal feta, però els Reis ja l’entendran, ja…”

-Els Reis?

-Sí… Vull entregar la carta jo mateixa al Rei Gaspar, avui, a la Cavalcada. La hi vull donar a la mà. Necessito que m’hi acompanyis… Ho faràs? …És el favor que et demano.
                                                         
                              * * * * * * * * * * *

Al vespre, l’Àngela i jo vam arribar al lloc per on tenia de passar la cavalcada. El més difícil no era escolar-se entre la multitud per arribar a primera fila, sinó traspassar el límit controlat per la guàrdia urbana i acostar-se a la comitiva. Però el pitjor de tot era, un cop a dins, atansar-se al Rei Gaspar i atreure la seva atenció per donar-li la carta. Jo estava morta de vergonya pensant que em tocaria fer el numeret davant de tothom. No sabia si me’n sentiria capaç. Aterrida, escoltava tambors i trompetes que anunciaven la proximitat de Ses Majestats. Un Àngel ple de bellesa va aparèixer per sobre dels caps del públic, damunt d’un pedestal, lluint ales de purpurina i precedit d’una magnífica  i resplendent Estrella de Nadal.

Pluja de caramels… Salts i cridòria dels infants –i dels no tan infants-. Mans palpant el terra, llestes per agafar els caramels d’entre els peus de la gent.  Passa el Rei Melcior…

“El següent serà el Rei Gaspar… -pensava jo-. Ja em veig a la comissaria…” 

Quan el vaig tenir al davant, gallard i somrient sobre el seu cavall, em vaig quedar petrificada, sense poder donar ni un pas vers ell per acompanyar l’Àngela.  Però, ella sola es va deixar anar del meu braç i, tota decidida,  exhibint la seva carta, s’hi va atansar atraient la seva atenció, sense fer cas de la sorpresa de públic i patges reials, ni de les riallades de les criatures. Per sort, en aquell moment, no hi havia cap guàrdia pels voltants.

El Rei Gaspar, en veure l’Àngela, va aturar el cavall. Se la va mirar amb una expressió molt amable, amb tendresa als ulls, tot acotant-se perquè ella pogués arribar-hi per donar-li la carta. Li va besar la mà, com un cavaller besa la mà d’una dama.

Amb  veu engolada per l’emoció l’Àngela va gosar dir: “Gràcies”.

El Rei,  però, li replicà: “Gràcies a vostè, Àngela; perquè és gràcies a la il·lusió i a la confiança dels infants i  de persones de fe, com vostè, que nosaltres, els Reis Mags d’Orient, seguim existint”.
                                                
                              * * * * * * * * * * *

“El Rei sap el seu nom!” –em repetia a mi mateixa amb sorpresa, quan tornàvem a casa.

-El Rei sap el seu nom -vaig dir a l’anciana.

-És clar! -va respondre ella, de la manera més natural.
                                                                  
                                   * * * * * * * * * * *

Després es van succeir mesos i mesos d’angoixa i d’esforç al si de la família de l’Àngela; tant pel problema del seu fill, com per ella, que semblava refugiar-se inconscientment en les seves illes d’oblit, potser per no defallir.

Jo la visitava sempre que podia.

Un dia em truca i diu, amb la veu trencada per l’emoció: “L’Esteve ha acceptat començar un tractament en un centre de rehabilitació per alcohòlics: està disposat a sortir de la peixera! Vol fer el gran salt !!  El Rei Gaspar m’ha concedit el meu gran desig !!”

Vaig experimentar una gran alegria amb la felicitat de l’Àngela i al veure que per fi l’esperança s’instal·lava a la seva llar.

Al moment em va venir un pensament: “Com és possible, si la carta al Rei no s’entenia en absolut?”

És clar que, de la mateixa manera que Sa Majestat sabia el nom de l’Àngela, als Reis Mags no els cal la bona lletra per entendre els desitjos del cor.

            
                    (COPYRIGHT: ROSA MARIA CAMPS RAMOS)

                                   





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si ho desitgeu, podeu expressar la vostra opinió. Moltes gràcies.