UN PARELL DE GUANTS (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)
Era
un matí lluminós, però el sol no havia tingut temps de fondre del tot la
glaçada que l’hivern havia estès per la ciutat. El fred havia esborrat la son
de
les
cares dels vianants i jo, que em dirigia cap al centre a fer uns encàrrecs,
disfrutava d’aquells moments que se’m presentaven com un regal, estimulada per l’esplendor del dia i per l’aire net que recorria els carrers.
Travessant
un mercat, em vaig deixar atreure per l’ambient animat i per les aromes de
fruita, gra cuit, espècies i pa calent que s’escapaven de les para-
des.
La ràdio de l’home que venia cupons dels cecs alegrava amb música la
seva
cantarella monòtona. Després, em vaig ficar per un carreró ple de boti-
gues i de gent amunt i avall. Allà ja no hi havia rastre de gebrada i el sol
em
venia de cara. Em sentia feliç.
D’un
bar minúscul que feia cantonada amb una plaça, sortia un insuperable aroma de
cafè que em va envair l’ànima. Intens i bo com cal: capaç de matar
els vius i de ressuscitar els morts. Vaig entrar al local, ocupant una taula al
costat d’una finestra.
Mentre
em servien l’esmorzar vaig netejar el vidre entelat per badar una mica. Llavors
vaig veure un home vestit molt pobrament, carregat amb una guitarra, un
tamboret plegable i una motxilla molt tronada. Es va instal·lar a l’altra banda
del carrer, just al meu davant. Assegut al tamboret i deixant oberta la funda
de la guitarra per recollir la bona voluntat dels vianants, va començar a
tocar.
Jo,
sense cap interès, em vaig disposar a esmorzar.
Al
principi, els sons suaus de la seva guitarra quedaven esmorteïts pel xivarri
del carrer; però a poc a poc guanyaven intensitat. Jo procurava concentrar-me
en les gestions que havia de fer després, però cada acord que m’arribava
acaparava la meva atenció i m’impedia pensar: aquella melodia era tan especial,
que ni les ràfegues de vent que se l’enduien de tant en tant podien apagar el seu
encant.
Intentava
fixar-me en altres sorolls de l’ambient que poguessin anul·lar o disminuir l’efecte d’aquella música que
m’absorbia, perquè volia aprofitar l’estona d’esmorzar per repassar mentalment
uns assumptes que devia resoldre aquell matí. Però m’era impossible.
Vaig
mirar l’home una mica molesta, però també amb un punt de curiositat.
Em
vaig fixar en les seves mans: grosses i cortides, castigades pel fred; però
al
mateix temps dotades d’una gran delicadesa al polsar les cordes de la seva
guitarra. En acabar aquella tonada es va afanyar a protegir-se-les amb uns
guants vells i ratats ja que el fred era molt intens.
El
cel tan lluminós al principi, s’anava enfosquint a causa dels núvols que
portava el vent. Una ratxa gelada va obrir de cop la porta del bar i es va
escolar dins, fent-me estremir, al temps que es divertia fent ballar els
paperots i les burilles que arrossegava. Algú va tancar la porta i jo vaig
aprofitar aquella pausa per retornar als meus assumptes, però no podia; perquè
ja no era solament la música d’aquell personatge la que captava els meus
pensaments, sinó també la seva personalitat: un artista, un rodamón; un futur
incert, potser anys de misèria, d’incomprensió i de rebuig per part de la
societat. Però també la llibertat
i possiblement una vida plena d’experiències,
amb un ampli coneixement del món
i de la naturalesa humana.
Com
que el carrer era molt estret, podia estudiar detalladament els trets d’aquell
home, intentant arribar a la seva ànima. L’espiava darrere del vidre entelat, a
través de la part que mantenia neta, analitzant els seus gestos i la seva
expressió. Per moments, m’avergonyia de la meva tafaneria insistent, però
aquella obsessió em dominava.
Aixecant
el cap, es va apartar unes grenyes que li feien nosa i vaig veure que els seus
ulls irradiaven una gran serenitat; no obstant les seves faccions estaven
marcades per una existència tal vegada molt dura. Aquell reflex en la seva
mirada i la manera com interpretava la música em demostraven que tenia prou
energia per no deixar-se ensorrar per l’adversitat.
Mentre
jo rumiava tot paladejant el meu cafè, ell es va desprendre dels seus guants i,
agafant la guitarra, va començar una nova tonada, malgrat que el temps anava
empitjorant. Per moments, les ràfegues s’enduien la melodia o la retornaven,
segons com giraven. La combinació de sons formada per les notes i la remor del
vent que bufava cada vegada més fort, era sorprenent, creant una màgia
singular.
De
cop el músic va deixar de tocar, obligat per l’aire impetuós, i va recollir
ràpidament les seves coses, mentre una ventada encara més forta escombrava el
carrer i feia remolins al mig de la plaça amb tot el que trobava. Els núvols
amenaçaven amb una pluja imminent i l’home, agafant de qualsevol manera tot el
que portava, no es va adonar que els guants que s’havia tret abans li queien al
terra quan ja se n’anava precipitadament. En veure-ho, vaig sortir a
corre-cuita sense pensar en res més, intentant recollir-los, però un cop d’aire
se’ls va endur arrossegant-los sobre el paviment, com dos parracs enmig de la
pols. Per fi els vaig agafar i, buscant amb la mirada l’home entre la gent
apressada, vaig córrer per la plaça en la direcció que m’havia semblat veure’l
marxar. De sobte, una ràfega enjogassada va inflar una bossa de plàstic que
donava tombs per terra i la va aixecar, encastant-la a la meva cara. Tot
traient-me-la del damunt, em vaig aturar, donant ja l’home per perdut.
Immòbil
al mig de la plaça, amb els seus guants a les mans, no sabia què fer.
Me’ls
vaig mirar bé: eren dues piltrafes de llana gruixuda, molt desgastada per l’ús
fins arribar a foradar-se. Eren foscos, d’un color confús, i alguns punts
s’havien escorregut. Plens de pols i d’anys de misèria, el seu tacte era aspre,
com devia ser el tacte d’aquelles mans que havien protegit.
Jo
ja no sentia el fred ni sentia res. Tota la màgia que emanava d’aquell
personatge va desaparèixer junt amb ell, deixant un gran buit dintre meu.
Tan
sols conservava el seu record i aquell parell de guants que vaig estrènyer, com hauria
volgut estrènyer les mans de l’artista, en agraïment per uns moments
inoblidables.
---------------
Ja
no l’he vist més.
Un
cop trencada la fascinació que exercia sobre mi, m’he anat adonant que aquelles
melodies torbadores, combinades amb la meva natural inclinació per
les
idees romàntiques, m’havien inspirat la tòpica imatge que solem tenir de les
persones que fan vida bohèmia.
Sóc
conscient que em vaig deixar portar per un excés d’imaginació a l’intentar
endevinar la personalitat del músic, creant-li
un passat i un present potser molt diferents de la realitat.
Possiblement no era un home tan excepcional, ni la seva existència tan
interessant; sinó una persona normal a qui les circumstàncies havien conduït a
una vida precària. Això sí, amb un do extraordinari per la música.
Havent
obert els ulls he pogut posar les coses al seu lloc; i la buidor que en un
principi m’havia deixat la seva absència s’ha convertit en alliberament. Ara ja
sóc capaç de pensar, tot llençant ben lluny els seus guants:
“Au
vés, rodamón! Camina amb llibertat. Empaita els teus somnis, si en tens.
Segueix creant il·lusió amb la teva música embruixada. Tal vegada et veuré
algun dia i em tornaràs a seduir…, si em deixo.”
(Copyright:
Rosa Maria Camps Ramos)
