EN UN RACÓ DE LA MUNTANYA

EN UN RACÓ DE LA MUNTANYA       (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

Imagina que et trobes en una zona boscosa d’un massís muntanyós esplèndit, a ple estiu. Els pins, alts i resinosos, suporten l’embestida del sol i l’aire escampa arreu la seva aroma penetrant. D’entre els sons diversos que omplen el bosc, destaca el rondineig continu i llunyà d’una motoreta que enfila penosament una carretera estreta i costeruda. A mesura que s’acosta, el soroll del motor es fa més molest i trenca l’harmonia dels altres sons de l’entorn.

L’ombra del motorista es projecta sobre l’asfalt calent dibuixant una silueta airosa, amb unes “rastes” que li surten del casc. Corba rera corba, el noi intenta competir amb el soroll atordidor del motor xiulant alegrament. A on va l’Enric, tan content?

Enamorat de la naturalesa com és, avui dissabte, fa una escapada per gaudir-ne a ple i explorar un racó del massís on hi ha una font amagada.

La pujada no s’acaba mai, i el xicot s’arrapa fort al manillar per resistir les sotragades que no pot evitar degut als clots de la calçada. Amb prou feines aguanta l’escalfor de l’ambient, que ara ja li comença a produir mal de cap. Assedegat com està, no té altra dèria en aquest moment que arribar a aquell paratge fresc, protegit d’aquesta calda que l’aplana, on podrà beure i refrescar-se en l’aigua de la font.

Passat un revolt, para en un marge per seguir a peu i, després de deixar la motocicleta i el casc encadenats a un arbre, carrega la motxilla i tira pel dret, endinsant-se en la pineda. L’Enric camina immers en la fragància de resina i pinassa, fent cruixir al seu pas pinyes i branques resseques que s’han desprès. Dins l’espessor, evita com pot les urpades del ramatge més baix, sec i pelat, que s’entrellaça dificultant la seva marxa. El cant persistent de les cigales accentua encara més la sensació de xafogor.

Se li fa difícil suportar el mal de cap i la set, però ha d’abandonar l’ombra protectora dels arbres per travessar un pedregar on el sol el castiga de valent; i el noi el sent, implacable, sobre el cap  i el clatell, augmentant el seu malestar.

Encara falta un bon tros de camí al descobert, quan veu, abandonat entre les pedres, un paraigua de pastor. “Descomunal! –pensa, exagerant-. És polsós i atrotinat, però em servirà”. I l’estén, protegint-se del sol.

Per fi arriba al terme de la clariana, al punt on el terreny devalla i comença el camí de la baixada que ha de seguir. L’Enric s’atura vora el desnivell i, des d’aquella alçada, contempla el panorama esplèndit: molt per sota seu, la gran extensió de bosc creix seguint el pendent de la muntanya i cobrint els vessants de tot el massís. A baix de tot, el vent recorre la fondalada, resseguint la vall sinuosa com una serp invisible. La seva presència es manifesta tan sols pel suau balanceig de la vegetació del fons i per la seva remor contínua a través del fullatge, la qual accentua la sensació d’immensitat i de misteri que emana de tot aquell paratge. De tant en tant, el crit estrident d’alguna gralla ressona en els espadats de roca nua que sobresurten de la verdor.

Respira profundament, plega el paraigua i continua. A mesura que baixa pel corriol de la font, cada vegada més encaixonat en un replec de la muntanya, la vegetació es va espessint. La presència del boix es fa evident en l’aire fresc de l’obaga i l’acompanya fins a la roca plana on acaba el sender: ja ha arribat.

Però a la set i al malestar que arrossega, se’ls ajunta una desagradable sorpresa: la font no raja. I la concavitat formada a la pedra on cau l’aigua que brota de la deu, normalment ocupada per un bassal ample i poc profund, té el fons ple de fang ressec i esquerdat. No obstant, la verdor que la rodeja demostra que hi ha filtracions d’aigua que impregnen el subsòl i mantenen les arrels humides.

Fatigat, es descarrega la motxilla i s’ajeu allà mateix, sobre el llot endurit i erm, abandonant-se al repòs, amb una mà descansant sobre el paraigua, plegat al seu costat.

De sobte, nota un lleu moviment sota la mà, però, endormiscat com està, no té esma per enretirar-la del paraigua; i el moviment s’accentua, com si dins d’aquell objecte vulgar hi hagués una força que intentés deslliurar-se del pes que s’hi repenja. L’Enric obre els ulls espantat, apartant el braç rapidament i veient com els plecs de la roba del paraigua, d’un negre descolorit, s’agiten talment com si amaguessin un ésser viu que pugnés per sortir. “S’hi ha ficat algun animal” –pensa, alleujat. Però el moviment es fa més enèrgic, al temps que el paraigua es va engrandint fins assolir el tamany d’una persona, i la seva roba ordinària es transforma a poc a poc en un embolcall negre, suau i tènue, que la brisa fa moure al voltant del cos d’una dona; alhora que del mànec corbat de fusta, brut i deslluït, sorgeix lentament el rostre simpàtic i rialler d’una noia: “La fada de la font” –es diu el pobre nano, deixant-se arrossegar pel seu deliri. Els cabells llarguíssims de la dona es passegen per la cara pàl·lida de l’Enric, fent-lo estremir.

El nostre amic se sent com si estés embriac i fos testimoni d’una visió embruixada; i es deixa vèncer per la màgia que va calant la seva ànima.

La dama se’l mira, tot allunyant-se d’ell i, en un instant, la seva figura etèria s’esfuma dins la boca de la font.

L’Enric intenta seguir-la quasi trastornat, tot i sabent que potser embogirà o morirà com quasi tots els que es deixen seduir pels esperits de les fonts i dels gorgs. Malgrat el terror que experimenta, ja no té ànim per fer-se enrera.

“Potser no és malvada… -vol creure el pobre nano-. Hi ha esperits bons també…” 

Però aquell ésser és com l’aranya que entortolliga la presa amb la seva teranyina enganxosa, abans de matar-la. L’aranya –la fada-, subtilment, va tibant els fils imaginaris que subjecten la voluntat de l’Enric, i ell es deixa conduir de bon grat.

El jove entra a la font per un forat obert a la paret de roca, a poca alçada de terra, que dóna directament a un pou molt ample i no excessivament profund. Allà ha caigut, encegat, seguint la noia; però queda il·lès, tan sols una mica adolorit.

No la veu enlloc. La claror que penetra per l’obertura, suspesa per damunt del seu cap, il·lumina un clot ple d’aigua fresca i clara, en un racó. Mentre la busca amb deliri en la penombra, un seguit de minúscules bombolles, quasi imperceptibles, pugen del fons insondable de l’aiguaneix. Allà endevina la seva presència i s’hi acosta, quedant extasiat, sense adonar-se que una remor subterrània, llunyana al principi, s’aproxima i s’intensifica, al temps que el bombolleig augmenta gradualment fins a esclatar en un sortidor impetuós que el llença enrera. L’aigua sorgeix a borbollons del fons, cobrint el xicot i fent-lo anar de quaslevol manera.

El jove, astorat, nota la proximitat torbadora de la fada i s’hi abraça desesperadament. La turbulència de l’aigua els fa girar, entortolligant-los amb l’embolcall de gasa d’ella i els seus llarguíssims cabells.

La fetillera riu i s’arrapa fort al noi, arrosegant-lo pou avall. En la seva ofuscació, l’Enric no adverteix les males intencions de la seva estimada i solament lluita per afluixar l’abraçada asfixiant, però sense desfer-se’n, per no perdre-la en els remolins. Pugna per sortir amb la noia d’aquell pou, però està tan cec que no s’adona que, per sortir-ne, ha de fugir d’ella.

El xicot aguanta la respiració amb totes les seves forces; i quan la falta d’aire se li fa quasi insuportable, un raig de claredat mental, potser la que alguns diuen que se’ns atorga instants abans de morir, fon gradualment les boires que li enterboleixen l’enteniment, i la raó s’imposa a l’encanteri, desfent-lo:  en breus moments, el jove adverteix que el rostre de la dama ja quasi no es distingeix; de la seva mirada magnetitzant tan sols en queda un lleu espurneig que desapareix, confós amb el bombolleig de l’aigua; el seu somriure burleta esdevé una ganyota, difuminant-se sota el nas que es va convertint en un mànec corb de fusta. A mesura que les formes del paraigua es fan més evidents i tangibles, els braços i dits de la dona aferrats al noi com urpes de rapinyaire, afluixen la seva abraçada i s’allarguen i s’aprimen com barnilles punxegudes; el cos de la fada es va esvaint, i el magnífic embolcall de gasa que el cobria s’ha transformat ja en la roba ordinària d’aquell objecte rònec, que mou sense gràcia els seus plecs amb l’agitació de l’aigua.

La transformació ha durat tan sols uns instants i, al final, l’Enric es troba abraçat a aquell paraigua vell i tronat, en una ridícula dansa aquàtica. I amb tota la fúria rebel del que es nega a sucumbir, reacciona i se’n desfà sense miraments, intentant pujar per assolir la sortida i respirar.

Quasi sense forces, el pobre nano ja s’abandona al corrent que el fa ballar com vol, amb la por de topar contra les parets. Però quan se sent al llindar de l’asfíxia, nota l’atracció d’un remolí que el tiba cap a la claror, cap a la sortida. I a l’instant, se sent projectat a l’exterior, veient com el torrent es dispersa rapidament.

I allà queda estès l’Enric, sense coneixement, deixat anar com un ninot.

                                                *******

Quan obre els ulls, respira a fons; nota que l’aire és lleuger i sa: aquella presència torbadora ha desaparegut. Se sent fort, viu, alegre, com abans.

Ara l’Enric xiula feliç, camí de retorn a casa seva. Per fi ja ha arribat!

Allà baix, en el paratge llunyà de la font, queda el paraigua obert, estavellat contra un arbre amb la roba esparracada. Les vuit barnilles semblen fortament arrapades a les branques… talment com una aranya.

                           (Copyright: Rosa Maria Camps Ramos)

A TU, PARE (El comiat de les gavines)

(Copyright: Rosa Maria Camps Ramos)

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA - "ÀNIMA D'ARTISTA" (Una dona senzilla)

ÀNIMA D’ARTISTA                (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

L’Elvira desitjava realitzar coses a la seva vellesa que no havia pogut fer quan era jove: pintar quadres, allò sí que li agradava! Es deixava portar per la inspiració i el seu talent es notava en les seves obres, malgrat els esguerros produïts en elles, deguts a una malaltia que li havia deformat les mans. Allò la tenia angoixada; no obstant, quan començava un quadre se n’oblidava i emprenia l’obra amb molta il·lusió.

     Aquell dia, estava disposada a pintar un lloc molt especial: la caseta  on el seu marit, Miguel, i ella van ser tan feliços i on van néixer els seus fills. Impacient per començar, no li tenia gens de por al full de paper en blanc. Imaginava el quadre ja acabat; el veia amb nitidesa mentre escollia un pinzell, d’entre un munt que en tenia, per donar forma al tema. Volia fer el contorn de casa seva i els trets més importants amb pinzellades àgils i rotundes, de mà experta… Així ho desitjava ella.

La memòria, aliada seva, posava al seu abast imatges que plasmaria sobre el paper: la casa que amb tant d’esforç havien construït entre el seu home i ella, amb l’ajuda de la família. Envoltada d’arbres, tenia un petit jardí  i un hort vorejat per un rec; al fons, un gran safareig de pedra, que ja hi era quan l’Elvira i el Miguel van arribar.

De la seva llar ja no en quedava res, tan sols un record entranyable. Per això volia construir-la de nou, sobre aquell paper blanc que tenia al davant.

Va sucar el pinzell a l’aigua i el va passejar sobre una pastilla de pintura a l’aquarel·la, d’un color semblant al que tenien les parets de casa seva; seguidament, després d’aclarir-lo una mica, va començar. Però aquells traços àgils i decidits que havia imaginat, es van traduir en pinzellades tremoloses, insegures… Les seves mans, deformades per l’artrosi, ja no tenien l’habilitat d’abans. La limitada mobilitat dels dits li feia agafar el pinzell d’una manera inadequada, aplicant per moments massa força, fent que els pèls s’aixafessin sobre el paper, deixant, de tant en tant, un traç excessivament gruixut, seguit d’altres de més prims i torts… Així anava definint, de forma irregular, el perfil de la caseta. Quan el va tenir enllestit, va quedar molt decebuda amb el resultat, però va pensar que ja ho aniria arreglant a mesura que anés pintant, i es va disposar a omplir les parets amb colors similars als dels totxos que les havien bastit.

Mentre escampava la pintura, “aixecant” els murs de la casa, pensava en quan el seu home i ella anaven pujant les parets de la seva llar, amb l’ajuda de familiars que hi treballaven sempre que podien -entre els quals hi havia paletes com el Miguel-, i en quan els diumenges es reunien tots al voltant d’una taula feta de taulons vells, per a celebrar cada avenç amb un bon dinar a l’aire lliure, al costat de la seva obra, que anava creixent. Quan els parents havien marxat, ja al capvespre, passejaven tranquils per la seva parcel·la i respiraven amb satisfacció la mescla tan peculiar d’aromes d’obra nova: de guix, de ciment, de totxo, dels troncs de les bigues, de la fusta que emmarcaria el que serien portes i finestres… Cansats i amb les mans malmeses pel treball dur amb materials pesats i cantelluts, contemplaven junts els seu futur.

Ben aviat, altres famílies van fer-se la caseta en aquella zona apartada de la gran ciutat, i van formar un barri ple de vida i color: patis i jardins plens de flors, arbres fruiters arreu, horts regats per ramificacions del rec d’aigua fresca que provenia de l’interior de les roques, a tocar les cases. Era un barri de gent senzilla, treballadora i hospitalària. El seu caràcter alegre i comunicatiu donava una calidesa humana molt acollidora a l’ambient i els ajudava a mitigar els problemes de convivència -que n’hi havia, ja se sap-, i a fer front a la duresa de la seva vida, presidida en moltes ocasions pel dolor i la escassetat. Cert que també s’hi feia “safareig” -l’Elvira somreia quan hi pensava-, però ningú es podia sentir mai sol i tots s’ajudaven com podien.

Parlant de safareig: el que van trobar dins del seu terreny era molt gran i antic, de pedra, ple a vessar d’aigua cristal·lina; estava adossat a la roca d’un turó cobert de pins. D’una escletxa de la pedra, sortia un doll d’aigua fresca que l’alimentava continuament.

L’Elvira mirava els contorns del safareig que havia dibuixat, i mentre feia la barreja de colors per pintar-lo, li va venir la imatge d’aquell racó tan estimat de casa seva: veia la molsa humida i la tosca formada sota el raig i es va quedar quieta, escoltant -amb la memòria-, absorbint, aquell soroll que li era tan familiar de l’aigua caient dins de la bassa per una banda i, per l’altra, escolant-se suaument pel petit canal del sobreeixidor, que la conduia cap a un rec vorejat d’herbes i flors minúscules. Una vella figuera ombrejava una taula i un banc de fusta, i mesclava la seva aroma amb la d’un arbust de marialluïsa i la del fonoll que creixien a la vora.

Sentia els crits i les rialles dels seus fills i de les criatures dels veïns quan s’hi banyaven a ple estiu, jugant i esquitxant-se, mentre ella i el seu marit els vigilaven per la finestra de la cuina, tot preparant un bon dinar entre els dos, acompanyat d’una bona escalivada i amanida fresca amb les hortalisses de la seva collita. Aquell record era tan viu que gairebé podia aspirar les olors diverses i apetitoses del menjar.  Feia calor, i del bosc de sobre la casa  baixava l’alè perfumat dels pins i el so estrident i continu de les cigales que cantaven en aquelles hores de xafogor, omplint l’ambient d’una mena de calma mandrosa, sols interrompuda per la cridòria de la quitxalla i la música d’algun transistor.

L’Elvira havia fet mescles de colors, de matisos diversos, per reproduir el més fidelment possible aquells verds profunds que adquiria l’aigua en les parts més ombrejades, i aquell verd tan clar i transparent amb reflexos daurats on el sol hi brillava.

Per por d’espatllar la seva obra, agafava el pinzell amb força però, al fer-lo lliscar sobre el paper, se li va escórrer d’entre els dits, deixant un reguitzell de taques i esquitxos. No la va afectar tant l’esguerro ocasionat per l’incident, com el fet de no ser capaç d’agafar les coses amb seguretat. Malgrat tot, ho tornaria a provar. Ella era així.

Però el neguit que portava la feia estar incòmoda a la cadira i, al moure’s per posar-se bé, va donar un cop a la taula, fent abocar el vas d’aigua de sucar el pinzell sobre el quadre que estava realitzant: l’excés de líquid sobre el paper va fer córrer la pintura i la va barrejar al seu caprici, embrutant i esborrant bona part de la teulada i de les parets. El paper es va començar a embutllofar i la caseta pintada s’anava deformant, enrunant, desapareixent… L’Elvira va voler aturar l’esguerro intentant eixugar la mullena, però va ser pitxor perquè el quadre es va tacar i esborrar encara més.

Allò va despertar en ella records molt punyents: de quan les excavadores van arribar al barri i van ensorrar tota la bellesa que els seus habitants havien construït amb tant d’esforç i sacrifici. Tota una vida passada, amb les seves experiències inoblidables, la convivència entre els veïns, molts dels seus somnis de futur, entre ells, el d’una vellesa tranquil·la a la seva llar…: tot va ser trepitjat, triturat i destruït, convertit en un munt de runa. En nom del progrés van ser expropiats  i deixats al carrer amb una misèria, per edificar-hi una zona residencial pels rics.

Les excavadores i demés màquines destructives  semblaven rèpliques mecanitzades de monstres antediluvians, quan enfilaven inexorables el camí costerut del barri, amb aquells grinyols de ferralla que s’intensificaven a mesura que s’anaven apropant a les casetes condemnades.

L’Elvira mirava impotent les taques que havia fet amb el drap, marronoses com el fang, que cobrien el que quedava dels murs i del jardí, amb la mateixa impotència amb què havia mirat la terra fangosa que les màquines arrancaven, junt amb les parets ja destrossades, fent-ne de tot plegat una barreja de runa, reduint a deixalles aquell lloc encantador que havia bressolat tanta vida. La dona s’estremia, immersa en aquells pensaments.

Recordava els capvespres d’estiu, a l’hora de sopar: moltes famílies ho feien als seus patis o jardins, a la fresca. Podia escoltar, si afinava la memòria, les veus de la seva  família i dels veïns, algun lladruc llunyà, les notícies de la ràdio, el xerric insistent dels grills i el cant de les granotes a les basses dels horts.

¿Com podia desaparèixer tot aquell tresor d’experiències, aquells retalls de les seves vides i tota la riquesa que comportava la convivència d’aquella comunitat veinal?!!

Amb quatre dies les màquines en van tenir prou per esborrar del mapa tota aquella bellesa.

                                                                                                               

Inclinada sobre el paper, l’Elvira contemplava la seva obra malmesa i revivia amb dolor aquells temps en què la desolació regnava en el lloc on havia estat la seva llar. Unes llàgrimes li van caure sobre l’aquarel·la, barrejant-se amb restes de pintura, i es van fondre en el quadre. Creia que ja havia superat aquell episodi de la vida de tots plegats, tan trist però també tan llunyà. Mes, aquell passat, al fer-se present en aquell quadre, la va tornar a omplir de dolor, d’impotència i de ràbia.

Es va sorprendre ella mateixa per la força d’aquells sentiments que ja creia soterrats, resorgits en aquell moment i intensificats per l’angoixa que li causaven les limitacions imposades per la malaltia òssia que arrossegava. Ja no podia fer feines delicades, ni pintar quadres com ella hauria volgut; sobre tot aquell, el que considerava que seria la seva obra d’art especial.

El Miguel, en arribar a casa, la va sorprendre en aquell estat de desolació i la va abraçar.

Aquell gest carinyós del seu home va fondre el tap que l’ofegava i la tensió va cedir; llavors l’Elvira es va deixar anar.

Des que l’infortuni els va trasplantar del seu paradís a on vivien ara, tots dos van haver d’afrontar-ho amb coratge, sent l’un per l’altre com el corrent d’un riu que, a poc a poc però amb constància, va dissolent la roca dura de la pena, la va disgregant i arrossegant riu avall: l’aigua de l’afecte i la comprensió que acaba per desfer la pedra més resistent i que passa com un bàlsam sobre les ferides.

L’Elvira no li va voler parlar d’aquells records punyents que l’havien atacat de nou, per no angoixar-lo encara més. Abans no podien evitar que de tant en tant sortissin els seus dimonis de la penombra, però entre tots dos ja feia molt de temps que havien après a mantenir-los a ratlla, fins aleshores.

La vista del quadre malmès va desviar la seva atenció cap a l’altra vessant de la seva pena: la deformació de les articulacions dels seus dits i totes les limitacions que allò suposava. Així doncs, va carregar contra les seves mans:

      

      “Desitjava tant poder pintar la nostra caseta, tal com jo la recordo… Però l’he feta malbé! Espatllo tots els quadres que començo. No puc pintar!!  Amb aquestes mans inútils mai podré fer-ho! …Ara, aquesta aquarel·la ja no val res!!”

La dona es desfogava d’aquesta manera, gesticulant nerviosament. El Miguel intentava acariciar-li les mans per mirar de tranquilitzar-la, però ella les amagava, com avergonyida.

“Calma’t dona… -la consolava-, que no veus que d’aquestes mans teves que tant amagues i menysprees només se’n pot parlar bé?”

I l’home, després d’una pausa per buscar les paraules adequades que expressessin amb exactitud el que pensava, va concentrar en un breu però apassionat discurs tot allò que li volia dir:

“Aquest quadre que pintes, encara que se t’hagi esguerrat, té un valor immens, incalculable, perquè està pintat amb amor. L’has fet amb aquestes mans marcades per una vida molt dura, però que també han recollit la felicitat que ella t’ha donat. Unes mans, Elvira, que han repartit amb generositat i han sabut rebre i acceptar amb agraïment. També han acariciat i han consolat… L’adversitat, el fred i el treball dur hi han deixat la seva empremta però, malgrat tot, han continuat esforçant-se i construint quan la fatiga et posseïa i ja no podies més.

“Les teves mans deformades i cansades per tants tràngols viscuts, estan plenes d’amor. És tot aquest amor el que tu transmets als que t’envolten, a les teves obres, als teus quadres…: aquest és el seu veritable valor!”

                                                      

Després d’intentar encoratjar la seva dona amb aquestes paraules, el Miguel se li va acostar més, restant uns instants en silenci, mentre buscava en l’expressió del seu rostre  l’efecte que els seus raonaments havien causat en ella.

L’Elvira el contemplava emocionada, deixant-se reconfortar pels arguments d’aquell home que tan admirable la trobava.                                                      

 Les paraules i l’actitud del Miguel infonien en ella la confiança en si mateixa que tant necessitava. Ell la valorava, li feia saber que era important i estimada.

“No necessites que jo t’ho digui; ni ningú -li volia fer entendre el seu home-. Repassa tu mateixa tot el que has fet, tot el que has sentit i has viscut. Mira el teu interior i te n’adonaràs.   

"T’has de conèixer, Elvira…, has d’aprendre a estimar-te: així seràs conscient del valor que tens.”

                       

                                     

                                  **********

      

Ella era una dona lluitadora, però no donava cap importància a la seva labor; en canvi tenia tendència a capficar-se amb els seus errors i frustracions. Llavors s’acovardia perquè es centrava en el fracàs. El seu marit, però, insistia en remarcar-li les seves qualitats.

Durant tots aquells anys de convivència, el Miguel sempre havia considerat l’Elvira la seva companya d’aventura en el camí cap a un futur incert. En efecte, eren molt bons companys i, encara que diferien en moltes coses i també discutien, de vegades amb molt apassionament,  intentaven comprendre’s i es respectaven.

Ja molt després de l’episodi del quadre, l’Elvira pensava en la sort que havien fet l’un amb l’altre i en com s’estimaven i s’ajudaven quan a un dels dos li fallaven les forces; com quan a ella li va decaure tant l’ànim en aquella ocasió.

Amb el temps, l’Elvira va aprendre a valorar-se i, per tant, a mirar la vida des d’aquest punt de vista; foragitant amb coratge els seus antics dimonis i centrant-se en l’aventura de descobrir-se dia a dia.

En la seva exploració, es va fixar en aspectes seus que li havien passat desapercebuts; en capacitats, necessitats, sentiments i emocions als quals no havia concedit la importància que mereixien.  Però ara, l’afortunat canvi ja s’havia produït.

Es mirava les mans i somreia al recordar el que li havia dit  el Miguel recentment:

“Tens ànima i mans d’artista, Elvira, perquè has conduït la teva vida cap a la plenitud."

                    (Copyright: Rosa Maria Camps Ramos)

"UN PARELL DE GUANTS": Segon Premi, en la Tercera convocatòria del PREMI PARAULA de narrativa breu (UGT de Catalunya)

UN PARELL DE GUANTS     (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

Era un matí lluminós, però el sol no havia tingut temps de fondre del tot la glaçada que l’hivern havia estès per la ciutat. El fred havia esborrat la son de

les cares dels vianants i jo, que em dirigia cap al centre a fer uns encàrrecs, disfrutava d’aquells moments que se’m presentaven com un regal, estimulada per l’esplendor del dia i per l’aire net que recorria els carrers.

Travessant un mercat, em vaig deixar atreure per l’ambient animat i per les aromes de fruita, gra cuit, espècies i pa calent que s’escapaven de les para-

des. La ràdio de l’home que venia cupons dels cecs alegrava amb música la

seva cantarella monòtona. Després, em vaig ficar per un carreró ple de boti-

gues i de gent amunt i avall. Allà ja no hi havia rastre de gebrada i el sol

em venia de cara. Em sentia feliç.

D’un bar minúscul que feia cantonada amb una plaça, sortia un insuperable aroma de cafè que em va envair l’ànima. Intens i bo com cal: capaç de matar els vius i de ressuscitar els morts. Vaig entrar al local, ocupant una taula al costat d’una finestra.

Mentre em servien l’esmorzar vaig netejar el vidre entelat per badar una mica. Llavors vaig veure un home vestit molt pobrament, carregat amb una guitarra, un tamboret plegable i una motxilla molt tronada. Es va instal·lar a l’altra banda del carrer, just al meu davant. Assegut al tamboret i deixant oberta la funda de la guitarra per recollir la bona voluntat dels vianants, va començar a tocar. 

Jo, sense cap interès, em vaig disposar a esmorzar.

Al principi, els sons suaus de la seva guitarra quedaven esmorteïts pel xivarri del carrer; però a poc a poc guanyaven intensitat. Jo procurava concentrar-me en les gestions que havia de fer després, però cada acord que m’arribava acaparava la meva atenció i m’impedia pensar: aquella melodia era tan especial, que ni les ràfegues de vent que se l’enduien de tant en tant podien apagar el seu encant.

Intentava fixar-me en altres sorolls de l’ambient que poguessin anul·lar  o disminuir l’efecte d’aquella música que m’absorbia, perquè volia aprofitar l’estona d’esmorzar per repassar mentalment uns assumptes que devia resoldre aquell matí. Però m’era impossible.

Vaig mirar l’home una mica molesta, però també amb un punt de curiositat.

Em vaig fixar en les seves mans: grosses i cortides, castigades pel fred; però

al mateix temps dotades d’una gran delicadesa al polsar les cordes de la seva guitarra. En acabar aquella tonada es va afanyar a protegir-se-les amb uns guants vells i ratats ja que el fred era molt intens.

El cel tan lluminós al principi, s’anava enfosquint a causa dels núvols que portava el vent. Una ratxa gelada va obrir de cop la porta del bar i es va escolar dins, fent-me estremir, al temps que es divertia fent ballar els paperots i les burilles que arrossegava. Algú va tancar la porta i jo vaig aprofitar aquella pausa per retornar als meus assumptes, però no podia; perquè ja no era solament la música d’aquell personatge la que captava els meus pensaments, sinó també la seva personalitat: un artista, un rodamón; un futur incert, potser anys de misèria, d’incomprensió i de rebuig per part de la societat. Però també la llibertat 

i possiblement una vida plena d’experiències, amb un ampli coneixement del món 

i de la naturalesa humana.

Com que el carrer era molt estret, podia estudiar detalladament els trets d’aquell home, intentant arribar a la seva ànima. L’espiava darrere del vidre entelat, a través de la part que mantenia neta, analitzant els seus gestos i la seva expressió. Per moments, m’avergonyia de la meva tafaneria insistent, però aquella obsessió em dominava.

Aixecant el cap, es va apartar unes grenyes que li feien nosa i vaig veure que els seus ulls irradiaven una gran serenitat; no obstant les seves faccions estaven marcades per una existència tal vegada molt dura. Aquell reflex en la seva mirada i la manera com interpretava la música em demostraven que tenia prou energia per no deixar-se ensorrar per l’adversitat.

Mentre jo rumiava tot paladejant el meu cafè, ell es va desprendre dels seus guants i, agafant la guitarra, va començar una nova tonada, malgrat que el temps anava empitjorant. Per moments, les ràfegues s’enduien la melodia o la retornaven, segons com giraven. La combinació de sons formada per les notes i la remor del vent que bufava cada vegada més fort, era sorprenent, creant una màgia singular.

De cop el músic va deixar de tocar, obligat per l’aire impetuós, i va recollir ràpidament les seves coses, mentre una ventada encara més forta escombrava el carrer i feia remolins al mig de la plaça amb tot el que trobava. Els núvols amenaçaven amb una pluja imminent i l’home, agafant de qualsevol manera tot el que portava, no es va adonar que els guants que s’havia tret abans li queien al terra quan ja se n’anava precipitadament. En veure-ho, vaig sortir a corre-cuita sense pensar en res més, intentant recollir-los, però un cop d’aire se’ls va endur arrossegant-los sobre el paviment, com dos parracs enmig de la pols. Per fi els vaig agafar i, buscant amb la mirada l’home entre la gent apressada, vaig córrer per la plaça en la direcció que m’havia semblat veure’l marxar. De sobte, una ràfega enjogassada va inflar una bossa de plàstic que donava tombs per terra i la va aixecar, encastant-la a la meva cara. Tot traient-me-la del damunt, em vaig aturar, donant ja l’home per perdut.

Immòbil al mig de la plaça, amb els seus guants a les mans, no sabia què fer.

Me’ls vaig mirar bé: eren dues piltrafes de llana gruixuda, molt desgastada per l’ús fins arribar a foradar-se. Eren foscos, d’un color confús, i alguns punts s’havien escorregut. Plens de pols i d’anys de misèria, el seu tacte era aspre, com devia ser el tacte d’aquelles mans que havien protegit.

Jo ja no sentia el fred ni sentia res. Tota la màgia que emanava d’aquell personatge va desaparèixer junt amb ell, deixant un gran buit dintre meu. 

Tan sols conservava el seu record i aquell parell de guants que vaig estrènyer, com hauria volgut estrènyer les mans de l’artista, en agraïment per uns moments inoblidables.

                                     

                                         --------------- 

Ja no l’he vist més.

Un cop trencada la fascinació que exercia sobre mi, m’he anat adonant que aquelles melodies torbadores, combinades amb la meva natural inclinació per

les idees romàntiques, m’havien inspirat la tòpica imatge que solem tenir de les persones que fan vida bohèmia.

Sóc conscient que em vaig deixar portar per un excés d’imaginació a l’intentar endevinar la personalitat del músic, creant-li  un passat i un present potser molt diferents de la realitat. Possiblement no era un home tan excepcional, ni la seva existència tan interessant; sinó una persona normal a qui les circumstàncies havien conduït a una vida precària. Això sí, amb un do extraordinari per la música.

Havent obert els ulls he pogut posar les coses al seu lloc; i la buidor que en un principi m’havia deixat la seva absència s’ha convertit en alliberament. Ara ja sóc capaç de pensar, tot llençant ben lluny els seus guants:

“Au vés, rodamón! Camina amb llibertat. Empaita els teus somnis, si en tens. Segueix creant il·lusió amb la teva música embruixada. Tal vegada et veuré algun dia i em tornaràs a seduir…, si em deixo.”

                              

                                 (Copyright: Rosa Maria Camps Ramos)

ÀNGELA

àngela 

                               (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

Vigília de Reis. Gairebé al migdia, em trobava al centre de la gran ciutat. Enmig d’una colla de gent que emergia apressada de la boca del metro, vaig distingir una dona gran que semblava desorientada, deixant-se portar com per inèrcia pels que empenyien per acabar de sortir, fins que va quedar parada al mig de la vorera, quan tothom es començava a dispersar. Sols alguns turistes s’encantaven a la sortida, potser enlluernats pel sol brillant o per la bellesa de l’entorn urbà.

Em vaig apropar a la senyora al veure-la tan perduda, i ella, indecisa, es va dirigir a mi dient que volia anar a casa seva i no sabia el camí. Gesticulava amb els braços, indicant-me una zona bastant àmplia on deia que hi havia el seu carrer, del qual no recordava el nom. Davant la seva impotència i fragilitat, vaig decidir acompanyar-la jo mateixa, pensant que quan arribéssim al barri que ella m’havia indicat amb els seus gestos, tal vegada aniria recordant llocs i detalls fins arribar a casa seva o bé reconeixeria alguna persona que ens hi guiés. Tot marxant, li anava fent preguntes, veient que fins i tot havia oblidat el seu nom.

Ens vam endinsar en un nucli de carrerons del barri antic, però seguia sense identificar cap lloc ni cap persona. Més endavant, va començar a recordar alguns detalls, però ja era l’hora de dinar i no hi havia gent ni botigues obertes  per preguntar. Al final d’un carrer, va distingir una placeta arbrada amb una font al mig i va alleugerir el pas. En un dels edificis, a la banda del sol, hi havia l’aparador d’un taller d’orfebreria amb unes peces de gran bellesa artística: veritables filigranes de plata i or. Decidida, va obrir la porta  i, al punt, d’allà dins, va sortir un crit estrident, una veu esquerdada i potent que em va espantar, i fins i tot els coloms de la plaça es van esverar: “Àngela !!!”

Al sentir el seu nom, la mirada de la dona es va transformar, i també l’expressió del seu rostre. Va ser com si una guspira d’algun record profund recobrat naixés als seus ulls: talment com si es despertés d’una letargia mental al recuperar la seva identitat. Crec que en aquell moment, les peces disperses de la seva memòria es van unir en un encaix perfecte.

-Àngela...? –li vaig preguntar. I ella, timidament, amb un somriure, va assentir lleument amb el cap.

Dins d’una gran gàbia davant d’una finestra, un lloro aletejava i continuava pronunciant el nom de la senyora, enmig d’una xerrameca incomprensible.  “Hola maco…” 
–digué l’Àngela.

D’una porta del fons, va aparèixer un home jove, prematurament envellit i demacrat, que es va alegrar molt de veure-la: “Gràcies a Déu, mare! Ara m’he adonat que no eres a casa i sortia a buscar-te”. –I la va atreure cap a ell per fer-li un petó. En aquell instant vaig notar un lleu gest de desgrat en l’expressió de l’Àngela, i em vaig adonar de seguida d’una lleugera pudor d’alcohol que va venir cap a mi, com una alenada provinent d’aquell home.

-Fill…, -va mormolar ella, sense poder afegir res més.

El jove em va saludar i em va mirar com interrogant-me, llavors li vaig explicar tot el que havia passat. Ell, molt preocupat, deia a la seva mare que si volia sortir, ja l’acompanyarien ell o la Mari –la seva dona- com sempre feien, o alguna amiga. El fill em va explicar que entre ells dos la cuidaven, però que la seva esposa havia anat al poble dels seus pares a passar un parell de dies. I em va advertir: “La mare té alguns moments en què la seva memòria no li respon, i queda aturada, sense saber què fer ni on anar.”

Quan l’orfebre ens va deixar soles, l’Àngela em va demanar que l’acompanyés al seu pis, sobre el taller. Semblava neguitosa i va deixar anar el dolor que duia a dins, lliurant-me la seva tristesa, a mi, una estranya, com si per aquesta circumstància li fos més fàcil desfogar-se. A vegades, no sé per què, ens sentim més disposats a vessar el nostre interior a algunes persones desconegudes, que no pas als qui ens són més propers. Potser per vergonya.

-Fa temps que l’Esteve, el meu fill, no rutlla, no viu… La Mari i jo intentem ajudar-lo però, per ara, no podem. En lloc de buscar solucions als seus problemes, s’acovardeix i confia dissoldre’ls en alcohol, per no veure’ls, per alliberar-se’n i no haver-s’hi d’enfrontar. Està tan atrapat per la seva addicció que, quan beu, no distingeix els barrots de la seva presó; llavors se sent lliure i es deixa endur per quimeres que enganyen els seus sentits i el seu enteniment: somnis construïts sobre una base falsa que s’esfondra després, precipitant-lo a l’abisme amb les seves fantasies. I un cop al fons… torna el desig, cada vegada més fort quant més avall cau.  I, apa! Tornem-hi! A beure, a beure altra vegada!!

“Sempre diu que controla la beguda i que la deixarà quan vulgui perquè no hi està enganxat. Però hi torna a caure… No admet que desitja l’alcohol; que n’és addicte!  D’aquesta manera va rodolant per la vida…

“A temporades ha de deixar de treballar perquè amb les mans tremoloses i el cervell tèrbol, no és capaç de fer les filigranes meravelloses per les quals era distingit com un dels millors artistes orfebres de la ciutat.

“Abans era un noi despert, responsable i alegre. Ara s’arrossega per la vida convertit en la seva pròpia caricatura.

“Imagina’t un exemple: un peix en una peixera tancada dins d’una gàbia. El peix veu els barrots de la gàbia, però no s’adona del vidre de la peixera per la seva transparència.

“Envoltat de reixes, se sent presoner i angoixat, i desitja intensament recobrar la llibertat perduda.

“Llavors, algú treu la peixera de dins de la gàbia, i el peix, que ja no veu els barrots que l’encerclaven, es creu lliure. Ja no ha de nedar més en cercles limitats. “Sóc lliure!!!”  pensa. I en un rampell de felicitat, agafa embranzida, tira pel dret a tota velocitat i… Bam!!!

“El pobre peix no  s’havia adonat que continuava dins d’una presó; però aquesta encara més ferma i terrible que la gàbia, perquè no es veu.

“Molts es donen la gran patacada, com el peix; altres, com el meu fill, entre caigudes i remuntades, segueixen donant voltes tota la vida dins la seva peixera, creient-se lliures”.

-És un cercle viciós –vaig dir jo, fortament impressionada-. Cal trencar-lo per sortir-ne. Saltar fora de la peixera! És difícil, però no impossible. El més important és que quan el seu fill creu que els barrots de la seva gàbia de problemes han desaparegut, sàpiga que és només per efecte de l’alcohol. Ha de ser capaç de percebre que segueix sent presoner, a més, de la seva addicció, que és la presó de vidre que ell no veu, i que per això el té ben atrapat: cal que vegi i admeti que és alcohòlic.

“Tant de bo s’adoni del món meravellós que hi ha més enllà de les terribles parets invisibles de la seva peixera i desitgi fer el gran salt cap a la veritable llibertat!”

L’Àngela em va mirar amb esperança i afegí: “Aquest seria un bon principi; aleshores li caldrà molta força de voluntat i deixar-se ajudar. Un cop fora, si és prou valent, serà capaç de fer front a les dificultats de la vida amb la ment serena. Només lliure de l’alcohol ho podrà fer”.

La dona estava fatigada; però per uns moments em va semblar que alguna idea il·luminava els seus ulls quan em va dir, somrient: “Et vull demanar un favor. Però que sigui el nostre secret”. Tot seguit, es va posar a remenar en un calaix i en va treure un sobre i un full de paper de carta, que va aplanar delicadament sobre la taula i, concentrant-se com si en allò li anés la vida, començà a escriure. Em va dir que només demanava un desig. El seu gran desig.

“Però… a qui?” –pensava jo. Per delicadesa no li vaig preguntar de què es tractava el seu anhel, però ja m’ho imaginava.

Al cap d’una estona em va mostrar la carta, ja acabada i signada: tant el text com la firma eren completament il·legibles. Pel seguit de signes estranys,  ratlles i gargots sense sentit, vaig pensar que l’Àngela no sabia escriure o que, tal vegada, ho havia oblidat. Jo, respectuosa, no vaig dir res, però ella, com endevinant la meva sorpresa, em surt: “La meva lletra és una mica mal feta, però els Reis ja l’entendran, ja…”

-Els Reis?

-Sí… Vull entregar la carta jo mateixa al Rei Gaspar, avui, a la Cavalcada. La hi vull donar a la mà. Necessito que m’hi acompanyis… Ho faràs? …És el favor que et demano.

                                                         

                              * * * * * * * * * * *

Al vespre, l’Àngela i jo vam arribar al lloc per on tenia de passar la cavalcada. El més difícil no era escolar-se entre la multitud per arribar a primera fila, sinó traspassar el límit controlat per la guàrdia urbana i acostar-se a la comitiva. Però el pitjor de tot era, un cop a dins, atansar-se al Rei Gaspar i atreure la seva atenció per donar-li la carta. Jo estava morta de vergonya pensant que em tocaria fer el numeret davant de tothom. No sabia si me’n sentiria capaç. Aterrida, escoltava tambors i trompetes que anunciaven la proximitat de Ses Majestats. Un Àngel ple de bellesa va aparèixer per sobre dels caps del públic, damunt d’un pedestal, lluint ales de purpurina i precedit d’una magnífica  i resplendent Estrella de Nadal.

Pluja de caramels… Salts i cridòria dels infants –i dels no tan infants-. Mans palpant el terra, llestes per agafar els caramels d’entre els peus de la gent.  Passa el Rei Melcior…

“El següent serà el Rei Gaspar… -pensava jo-. Ja em veig a la comissaria…” 

Quan el vaig tenir al davant, gallard i somrient sobre el seu cavall, em vaig quedar petrificada, sense poder donar ni un pas vers ell per acompanyar l’Àngela.  Però, ella sola es va deixar anar del meu braç i, tota decidida,  exhibint la seva carta, s’hi va atansar atraient la seva atenció, sense fer cas de la sorpresa de públic i patges reials, ni de les riallades de les criatures. Per sort, en aquell moment, no hi havia cap guàrdia pels voltants.

El Rei Gaspar, en veure l’Àngela, va aturar el cavall. Se la va mirar amb una expressió molt amable, amb tendresa als ulls, tot acotant-se perquè ella pogués arribar-hi per donar-li la carta. Li va besar la mà, com un cavaller besa la mà d’una dama.

Amb  veu engolada per l’emoció l’Àngela va gosar dir: “Gràcies”.

El Rei,  però, li replicà: “Gràcies a vostè, Àngela; perquè és gràcies a la il·lusió i a la confiança dels infants i  de persones de fe, com vostè, que nosaltres, els Reis Mags d’Orient, seguim existint”.

                                                

                              * * * * * * * * * * *

“El Rei sap el seu nom!” –em repetia a mi mateixa amb sorpresa, quan tornàvem a casa.

-El Rei sap el seu nom -vaig dir a l’anciana.

-És clar! -va respondre ella, de la manera més natural.

                                                                  

                                   * * * * * * * * * * *

Després es van succeir mesos i mesos d’angoixa i d’esforç al si de la família de l’Àngela; tant pel problema del seu fill, com per ella, que semblava refugiar-se inconscientment en les seves illes d’oblit, potser per no defallir.

Jo la visitava sempre que podia.

Un dia em truca i diu, amb la veu trencada per l’emoció: “L’Esteve ha acceptat començar un tractament en un centre de rehabilitació per alcohòlics: està disposat a sortir de la peixera! Vol fer el gran salt !!  El Rei Gaspar m’ha concedit el meu gran desig !!”

Vaig experimentar una gran alegria amb la felicitat de l’Àngela i al veure que per fi l’esperança s’instal·lava a la seva llar.

Al moment em va venir un pensament: “Com és possible, si la carta al Rei no s’entenia en absolut?”

És clar que, de la mateixa manera que Sa Majestat sabia el nom de l’Àngela, als Reis Mags no els cal la bona lletra per entendre els desitjos del cor.

            

                    (COPYRIGHT: ROSA MARIA CAMPS RAMOS)