DIA INTERNACIONAL DE LA DONA - "ÀNIMA D'ARTISTA" (Una dona senzilla)

ÀNIMA D’ARTISTA                (Autora: Rosa Maria Camps Ramos)

L’Elvira desitjava realitzar coses a la seva vellesa que no havia pogut fer quan era jove: pintar quadres, allò sí que li agradava! Es deixava portar per la inspiració i el seu talent es notava en les seves obres, malgrat els esguerros produïts en elles, deguts a una malaltia que li havia deformat les mans. Allò la tenia angoixada; no obstant, quan començava un quadre se n’oblidava i emprenia l’obra amb molta il·lusió.

     Aquell dia, estava disposada a pintar un lloc molt especial: la caseta  on el seu marit, Miguel, i ella van ser tan feliços i on van néixer els seus fills. Impacient per començar, no li tenia gens de por al full de paper en blanc. Imaginava el quadre ja acabat; el veia amb nitidesa mentre escollia un pinzell, d’entre un munt que en tenia, per donar forma al tema. Volia fer el contorn de casa seva i els trets més importants amb pinzellades àgils i rotundes, de mà experta… Així ho desitjava ella.

La memòria, aliada seva, posava al seu abast imatges que plasmaria sobre el paper: la casa que amb tant d’esforç havien construït entre el seu home i ella, amb l’ajuda de la família. Envoltada d’arbres, tenia un petit jardí  i un hort vorejat per un rec; al fons, un gran safareig de pedra, que ja hi era quan l’Elvira i el Miguel van arribar.

De la seva llar ja no en quedava res, tan sols un record entranyable. Per això volia construir-la de nou, sobre aquell paper blanc que tenia al davant.

Va sucar el pinzell a l’aigua i el va passejar sobre una pastilla de pintura a l’aquarel·la, d’un color semblant al que tenien les parets de casa seva; seguidament, després d’aclarir-lo una mica, va començar. Però aquells traços àgils i decidits que havia imaginat, es van traduir en pinzellades tremoloses, insegures… Les seves mans, deformades per l’artrosi, ja no tenien l’habilitat d’abans. La limitada mobilitat dels dits li feia agafar el pinzell d’una manera inadequada, aplicant per moments massa força, fent que els pèls s’aixafessin sobre el paper, deixant, de tant en tant, un traç excessivament gruixut, seguit d’altres de més prims i torts… Així anava definint, de forma irregular, el perfil de la caseta. Quan el va tenir enllestit, va quedar molt decebuda amb el resultat, però va pensar que ja ho aniria arreglant a mesura que anés pintant, i es va disposar a omplir les parets amb colors similars als dels totxos que les havien bastit.

Mentre escampava la pintura, “aixecant” els murs de la casa, pensava en quan el seu home i ella anaven pujant les parets de la seva llar, amb l’ajuda de familiars que hi treballaven sempre que podien -entre els quals hi havia paletes com el Miguel-, i en quan els diumenges es reunien tots al voltant d’una taula feta de taulons vells, per a celebrar cada avenç amb un bon dinar a l’aire lliure, al costat de la seva obra, que anava creixent. Quan els parents havien marxat, ja al capvespre, passejaven tranquils per la seva parcel·la i respiraven amb satisfacció la mescla tan peculiar d’aromes d’obra nova: de guix, de ciment, de totxo, dels troncs de les bigues, de la fusta que emmarcaria el que serien portes i finestres… Cansats i amb les mans malmeses pel treball dur amb materials pesats i cantelluts, contemplaven junts els seu futur.

Ben aviat, altres famílies van fer-se la caseta en aquella zona apartada de la gran ciutat, i van formar un barri ple de vida i color: patis i jardins plens de flors, arbres fruiters arreu, horts regats per ramificacions del rec d’aigua fresca que provenia de l’interior de les roques, a tocar les cases. Era un barri de gent senzilla, treballadora i hospitalària. El seu caràcter alegre i comunicatiu donava una calidesa humana molt acollidora a l’ambient i els ajudava a mitigar els problemes de convivència -que n’hi havia, ja se sap-, i a fer front a la duresa de la seva vida, presidida en moltes ocasions pel dolor i la escassetat. Cert que també s’hi feia “safareig” -l’Elvira somreia quan hi pensava-, però ningú es podia sentir mai sol i tots s’ajudaven com podien.

Parlant de safareig: el que van trobar dins del seu terreny era molt gran i antic, de pedra, ple a vessar d’aigua cristal·lina; estava adossat a la roca d’un turó cobert de pins. D’una escletxa de la pedra, sortia un doll d’aigua fresca que l’alimentava continuament.

L’Elvira mirava els contorns del safareig que havia dibuixat, i mentre feia la barreja de colors per pintar-lo, li va venir la imatge d’aquell racó tan estimat de casa seva: veia la molsa humida i la tosca formada sota el raig i es va quedar quieta, escoltant -amb la memòria-, absorbint, aquell soroll que li era tan familiar de l’aigua caient dins de la bassa per una banda i, per l’altra, escolant-se suaument pel petit canal del sobreeixidor, que la conduia cap a un rec vorejat d’herbes i flors minúscules. Una vella figuera ombrejava una taula i un banc de fusta, i mesclava la seva aroma amb la d’un arbust de marialluïsa i la del fonoll que creixien a la vora.

Sentia els crits i les rialles dels seus fills i de les criatures dels veïns quan s’hi banyaven a ple estiu, jugant i esquitxant-se, mentre ella i el seu marit els vigilaven per la finestra de la cuina, tot preparant un bon dinar entre els dos, acompanyat d’una bona escalivada i amanida fresca amb les hortalisses de la seva collita. Aquell record era tan viu que gairebé podia aspirar les olors diverses i apetitoses del menjar.  Feia calor, i del bosc de sobre la casa  baixava l’alè perfumat dels pins i el so estrident i continu de les cigales que cantaven en aquelles hores de xafogor, omplint l’ambient d’una mena de calma mandrosa, sols interrompuda per la cridòria de la quitxalla i la música d’algun transistor.

L’Elvira havia fet mescles de colors, de matisos diversos, per reproduir el més fidelment possible aquells verds profunds que adquiria l’aigua en les parts més ombrejades, i aquell verd tan clar i transparent amb reflexos daurats on el sol hi brillava.

Per por d’espatllar la seva obra, agafava el pinzell amb força però, al fer-lo lliscar sobre el paper, se li va escórrer d’entre els dits, deixant un reguitzell de taques i esquitxos. No la va afectar tant l’esguerro ocasionat per l’incident, com el fet de no ser capaç d’agafar les coses amb seguretat. Malgrat tot, ho tornaria a provar. Ella era així.

Però el neguit que portava la feia estar incòmoda a la cadira i, al moure’s per posar-se bé, va donar un cop a la taula, fent abocar el vas d’aigua de sucar el pinzell sobre el quadre que estava realitzant: l’excés de líquid sobre el paper va fer córrer la pintura i la va barrejar al seu caprici, embrutant i esborrant bona part de la teulada i de les parets. El paper es va començar a embutllofar i la caseta pintada s’anava deformant, enrunant, desapareixent… L’Elvira va voler aturar l’esguerro intentant eixugar la mullena, però va ser pitxor perquè el quadre es va tacar i esborrar encara més.

Allò va despertar en ella records molt punyents: de quan les excavadores van arribar al barri i van ensorrar tota la bellesa que els seus habitants havien construït amb tant d’esforç i sacrifici. Tota una vida passada, amb les seves experiències inoblidables, la convivència entre els veïns, molts dels seus somnis de futur, entre ells, el d’una vellesa tranquil·la a la seva llar…: tot va ser trepitjat, triturat i destruït, convertit en un munt de runa. En nom del progrés van ser expropiats  i deixats al carrer amb una misèria, per edificar-hi una zona residencial pels rics.

Les excavadores i demés màquines destructives  semblaven rèpliques mecanitzades de monstres antediluvians, quan enfilaven inexorables el camí costerut del barri, amb aquells grinyols de ferralla que s’intensificaven a mesura que s’anaven apropant a les casetes condemnades.

L’Elvira mirava impotent les taques que havia fet amb el drap, marronoses com el fang, que cobrien el que quedava dels murs i del jardí, amb la mateixa impotència amb què havia mirat la terra fangosa que les màquines arrancaven, junt amb les parets ja destrossades, fent-ne de tot plegat una barreja de runa, reduint a deixalles aquell lloc encantador que havia bressolat tanta vida. La dona s’estremia, immersa en aquells pensaments.

Recordava els capvespres d’estiu, a l’hora de sopar: moltes famílies ho feien als seus patis o jardins, a la fresca. Podia escoltar, si afinava la memòria, les veus de la seva  família i dels veïns, algun lladruc llunyà, les notícies de la ràdio, el xerric insistent dels grills i el cant de les granotes a les basses dels horts.

¿Com podia desaparèixer tot aquell tresor d’experiències, aquells retalls de les seves vides i tota la riquesa que comportava la convivència d’aquella comunitat veinal?!!

Amb quatre dies les màquines en van tenir prou per esborrar del mapa tota aquella bellesa.

                                                                                                               

Inclinada sobre el paper, l’Elvira contemplava la seva obra malmesa i revivia amb dolor aquells temps en què la desolació regnava en el lloc on havia estat la seva llar. Unes llàgrimes li van caure sobre l’aquarel·la, barrejant-se amb restes de pintura, i es van fondre en el quadre. Creia que ja havia superat aquell episodi de la vida de tots plegats, tan trist però també tan llunyà. Mes, aquell passat, al fer-se present en aquell quadre, la va tornar a omplir de dolor, d’impotència i de ràbia.

Es va sorprendre ella mateixa per la força d’aquells sentiments que ja creia soterrats, resorgits en aquell moment i intensificats per l’angoixa que li causaven les limitacions imposades per la malaltia òssia que arrossegava. Ja no podia fer feines delicades, ni pintar quadres com ella hauria volgut; sobre tot aquell, el que considerava que seria la seva obra d’art especial.

El Miguel, en arribar a casa, la va sorprendre en aquell estat de desolació i la va abraçar.

Aquell gest carinyós del seu home va fondre el tap que l’ofegava i la tensió va cedir; llavors l’Elvira es va deixar anar.

Des que l’infortuni els va trasplantar del seu paradís a on vivien ara, tots dos van haver d’afrontar-ho amb coratge, sent l’un per l’altre com el corrent d’un riu que, a poc a poc però amb constància, va dissolent la roca dura de la pena, la va disgregant i arrossegant riu avall: l’aigua de l’afecte i la comprensió que acaba per desfer la pedra més resistent i que passa com un bàlsam sobre les ferides.

L’Elvira no li va voler parlar d’aquells records punyents que l’havien atacat de nou, per no angoixar-lo encara més. Abans no podien evitar que de tant en tant sortissin els seus dimonis de la penombra, però entre tots dos ja feia molt de temps que havien après a mantenir-los a ratlla, fins aleshores.

La vista del quadre malmès va desviar la seva atenció cap a l’altra vessant de la seva pena: la deformació de les articulacions dels seus dits i totes les limitacions que allò suposava. Així doncs, va carregar contra les seves mans:

      

      “Desitjava tant poder pintar la nostra caseta, tal com jo la recordo… Però l’he feta malbé! Espatllo tots els quadres que començo. No puc pintar!!  Amb aquestes mans inútils mai podré fer-ho! …Ara, aquesta aquarel·la ja no val res!!”

La dona es desfogava d’aquesta manera, gesticulant nerviosament. El Miguel intentava acariciar-li les mans per mirar de tranquilitzar-la, però ella les amagava, com avergonyida.

“Calma’t dona… -la consolava-, que no veus que d’aquestes mans teves que tant amagues i menysprees només se’n pot parlar bé?”

I l’home, després d’una pausa per buscar les paraules adequades que expressessin amb exactitud el que pensava, va concentrar en un breu però apassionat discurs tot allò que li volia dir:

“Aquest quadre que pintes, encara que se t’hagi esguerrat, té un valor immens, incalculable, perquè està pintat amb amor. L’has fet amb aquestes mans marcades per una vida molt dura, però que també han recollit la felicitat que ella t’ha donat. Unes mans, Elvira, que han repartit amb generositat i han sabut rebre i acceptar amb agraïment. També han acariciat i han consolat… L’adversitat, el fred i el treball dur hi han deixat la seva empremta però, malgrat tot, han continuat esforçant-se i construint quan la fatiga et posseïa i ja no podies més.

“Les teves mans deformades i cansades per tants tràngols viscuts, estan plenes d’amor. És tot aquest amor el que tu transmets als que t’envolten, a les teves obres, als teus quadres…: aquest és el seu veritable valor!”

                                                      

Després d’intentar encoratjar la seva dona amb aquestes paraules, el Miguel se li va acostar més, restant uns instants en silenci, mentre buscava en l’expressió del seu rostre  l’efecte que els seus raonaments havien causat en ella.

L’Elvira el contemplava emocionada, deixant-se reconfortar pels arguments d’aquell home que tan admirable la trobava.                                                      

 Les paraules i l’actitud del Miguel infonien en ella la confiança en si mateixa que tant necessitava. Ell la valorava, li feia saber que era important i estimada.

“No necessites que jo t’ho digui; ni ningú -li volia fer entendre el seu home-. Repassa tu mateixa tot el que has fet, tot el que has sentit i has viscut. Mira el teu interior i te n’adonaràs.   

"T’has de conèixer, Elvira…, has d’aprendre a estimar-te: així seràs conscient del valor que tens.”

                       

                                     

                                  **********

      

Ella era una dona lluitadora, però no donava cap importància a la seva labor; en canvi tenia tendència a capficar-se amb els seus errors i frustracions. Llavors s’acovardia perquè es centrava en el fracàs. El seu marit, però, insistia en remarcar-li les seves qualitats.

Durant tots aquells anys de convivència, el Miguel sempre havia considerat l’Elvira la seva companya d’aventura en el camí cap a un futur incert. En efecte, eren molt bons companys i, encara que diferien en moltes coses i també discutien, de vegades amb molt apassionament,  intentaven comprendre’s i es respectaven.

Ja molt després de l’episodi del quadre, l’Elvira pensava en la sort que havien fet l’un amb l’altre i en com s’estimaven i s’ajudaven quan a un dels dos li fallaven les forces; com quan a ella li va decaure tant l’ànim en aquella ocasió.

Amb el temps, l’Elvira va aprendre a valorar-se i, per tant, a mirar la vida des d’aquest punt de vista; foragitant amb coratge els seus antics dimonis i centrant-se en l’aventura de descobrir-se dia a dia.

En la seva exploració, es va fixar en aspectes seus que li havien passat desapercebuts; en capacitats, necessitats, sentiments i emocions als quals no havia concedit la importància que mereixien.  Però ara, l’afortunat canvi ja s’havia produït.

Es mirava les mans i somreia al recordar el que li havia dit  el Miguel recentment:

“Tens ànima i mans d’artista, Elvira, perquè has conduït la teva vida cap a la plenitud."

                    (Copyright: Rosa Maria Camps Ramos)